En defensa dels partits i dels polítics

La contraposició entre poble i polítics (o partits) és massa simple per ser certa

En la desorientació de l’independentisme, més enllà de la pugna sobre com s’ha de bastir la unitat estratègica, hi ha una qüestió de fons: la crisi dels partits i de la classe política. Aquí i arreu, els partits s’han guanyat a pols el desprestigi, igual que els mitjans de comunicació i la justícia, o les institucions en un sentit ampli (burocràcia, amiguisme, desconnexió amb la ciutadania). Això ha portat a una falta de confiança en aquests pilars de la democràcia liberal, que torna a estar en crisi, com ja va passar als anys 30 del segle XX. ¿Podem tirar endavant sense partits i polítics professionals, sense una premsa seriosa i creïble, sense institucions respectades al servei de tothom?

Fixem-nos en els partits. Fins ara les alternatives o no han funcionat (Colau i Puigdemont no acaben de tenir formacions quallades) o fan molta por (cabdillismes tipus Trump o Bolsonaro) o s’han tornat a assemblar massa a l’elitisme autista que ja teníem (Macron). Res no aconsegueix trencar el relat d’una opinió pública instal·lada en la contraposició entre polítics i gent, entre partits i poble. És una idea que respon clarament al populisme més clàssic, segons el qual hi hauria un poble (així, en genèric) al qual els líders i els seus mecanismes de poder no escolten i fins i tot traeixen.

És una creença perillosa que neix d’una contraposició massa simple per ser certa. Parteix de la base que els polítics són tots iguals. Doncs no. I que existeix un tot homogeni anomenat poble. Doncs tampoc. Una cosa és la sobirania popular, i una altra el poble com a absolut. La saviesa popular és gràfica: “Tants caps, tants barrets”. Les societats són plurals i l’individu -el ciutadà-, políticament dotat de lliure albir i de drets i deures, en segueix sent la unitat bàsica. El progrés humà és la suma d’afanys individuals i d’actuació col·lectiva, renunciant en part, doncs, a la nostra individualitat. Aquestes renúncies no es basteixen amb un genèric i ideal Fuenteovejuna, sinó amb acords llargament covats per harmonitzar interessos, creences i il·lusions. I s’articulen al voltant dels qui tenen afany de lideratge i de servei (sí: també de poder): els polítics. No tothom vol posar-se al capdavant.

Què vull dir, amb tot això? Doncs que els partits, és a dir, les agrupacions per afinitats ideològiques i interessos, són eines necessàries. Naturalment a repensar, però imprescindibles. Igual com ho són els polítics professionals o els experts i els alts funcionaris. Carregar-se tot això és perillós. L’alternativa acostuma a suposar una baixada de nivell en l’acció pública, una feblesa estructural de les organitzacions, una entrada d’arribistes o d’il·luminats al poder... Costa molt construir i poc destruir. El que costa més és transformar garantint la continuïtat.

Enlluernats per l’èxit de l’ANC -ara en hores baixes, precisament quan ha volgut impulsar candidats polítics- o per la feinada d’Òmnium, amb una certa alegria l’independentisme ha entrat en una espiral de menyspreu i canvi partidista permanent. L’unionisme a Catalunya està més ben falcat: el PSC, malgrat tot, ha resistit, i Cs és el recanvi del PP. Del costat sobiranista, en canvi, tenim uns comuns amb una base quasi només barcelonina, una ERC en constant qüestionament i un centredreta ara mateix sense marca. El més estable, paradoxalment, és la CUP, que en una situació normal tindria el paper clàssic de formació minoritària experimental.

Ningú no dubta que el pols democràtic amb l’estat espanyol -tant polític com judicial- serà llarg, i que encara queda molta feina interna a fer a Catalunya, a més del front internacional. Doncs bé, per afrontar això calen estructures estables, partits reinventats (oberts i creïbles) i polítics professionals bregats. I entitats civils que actuïn com a tals.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF