El candidat preferit, el candidat desconegut

Dijous, El País va publicar sondeig preelectoral dedicat al País Valencià. El titular, obvi, era l’ensorrament del Partit Popular. Però, a mi, el que més em va cridar l’atenció era pràcticament al final de la informació. El candidat, la persona, a qui més enquestats preferien com a futur president de la Generalitat valenciana era un desconegut. Bé, no exactament un desconegut. El que deien les persones consultades era que no els importava qui fos a condició que fos de Podem. D’això se’n diu un èxit de marca. Abans de caure en el parany de criticar una presumpta irracionalitat dels electors, les persones que han encapçalat candidatures del PP, del PSOE o d’Esquerra Unida al Congrés dels Diputats o al Senat haurien d’admetre que sempre ha estat així i que ben poca cosa han aportat ells al triomf o al fracàs de la seva opció. De fet, alguns d’ells tenen l’honor d’haver assolit en successives eleccions el millor i el pitjor resultat electoral del seu partit. Els resultats de les organitzacions d’implantació estatal depenen, no tan sols però sobretot, de la salut de la seva marca en el conjunt d’Espanya, una marca que ells administren com si fos una franquícia.

Pareix que aquí no prosperen les converses per aconseguir una candidatura unitària de l’‘esquerra alternativa’ (MÉS, Podem, EU) a l’estil de Guanyem Barcelona. Acceptem, doncs, provisionalment, que concorreran per separat a les autonòmiques de l’any que ve. Donem per bona -no hi cap motiu per no fer-ho, perquè l’empresa és seriosa- l’enquesta de l’IBES que diumenge passat publicava Ultima Hora : el PP s’ensorra, el PSIB-PSOE cau -a Eivissa Podem el supera-, irrompen amb força els de Pablo Iglesias, creix lleugerament MÉS i EU aconsegueix un diputat. L’aritmètica dóna com a possible un govern progressista.

Just després de les eleccions europees vaig entrevistar per a aquest diari Laura Camargo, una de les portaveus de Podem Mallorca. A títol personal, em digué que, en un context com el que ara assenyala l’enquesta, s’inclinaria per votar la investidura del candidat acordat pels progressistes i romandre a l’oposició. No integrar-se en l’executiu i donar-li suport extern és una cosa que no han volgut fer mai ni el PSM ni EU. S’ho han pogut permetre perquè no hi havia cap grup amb presència parlamentària i social que pogués ocupar el seu espai i denunciar les seves incoherències, errades i incompliments en l’exercici del poder. Entrarien l’any que ve en un govern de progrés que tan sols tengués el suport extern i negociat llei a llei de Podem? Em fa la impressió que, per poc intel·ligents que fossin, haurien d’acabar per no integrar-s’hi sota perill de definitiva desaparició.

Donem, ara, per bo, que això succeís. Acceptaria el PSOE governar en solitari amb només el suport incondicional dels seus diputats? Si ho acceptàs, Francina Armengol quedaria en un paper en relació a Podem molt semblant al que té Artur Mas al Principat en relació a Oriol Junqueras. I ja sabem què indiquen les enquestes electorals a Catalunya.

En aquest trencaclosques pareix que Podem és per a l’esquerra el problema i, alhora, la solució. La solució perquè, com indicava Gonzalo Adán en un article, si no s’hi presenta o no es confirmen els pronòstics d’èxit, les probabilitats que tendria el PP de superar el seu declivi serien molt altes. El problema, perquè dificultaria molt la conformació d’un Pacte de Progrés com els que hem vist fins ara, que no han estat mai tampoc una meravella, tot sia dit.

Em deman si aquests partits han començat a parlar entre ells de la possibilitat que un escenari com el descrit aquí es confirmi. A parlar no de com fotre l’adversari, sinó de la possibilitat de col·laborar en la construcció d’una alternativa conjunta que permeti a cadascú conservar la seva identitat. Si hem de fer cas del que ha succeït en anteriors ocasions, no ho crec.

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF