Malson a Gaza

L’objectiu que s’amaga darrere de tots els horrors causats per l’última ofensiva israeliana a la franja de Gaza és simple: pau a canvi de pau, tornar a la norma. A Cisjordània la norma és que Israel continuï la construcció il·legal d’assentaments i infraestructures per integrar tot el que tingui algun valor, mentre arracona els palestins en zones inviables i els sotmet a actes de repressió i de violència. A la franja de Gaza la norma és una existència miserable sota un setge cruel i destructiu administrat per Israel, amb l’objectiu de no permetre res més que la mera supervivència dels seus habitants.

L’última ofensiva israeliana la va desencadenar el brutal assassinat de tres nois jueus. Un mes abans, dos nois palestins havien mort abatuts a trets a la ciutat de Ramal·lah. Aquest succés, però, va tenir poc ressò, cosa comprensible tenint en compte que és un fet habitual. “La indiferència institucionalitzada d’Occident per les vides dels palestins no serveix per explicar només per què recorren a la violència, sinó també l’últim assalt israelià a Gaza”, explica l’analista del Pròxim Orient Mouin Rabbani.

L’advocat especialista en drets humans Raji Sourani, que ha viscut durant anys la brutalitat i el terror israelians a Gaza, va declarar: “Quan es parlava d’alto el foc, la frase que més se sentia era: «Tothom diu que és millor que morim i no tornem a la situació d’abans d’aquesta guerra. No volem tornar-hi. No tenim dignitat ni orgull, no som més que objectius militars indefensos i les nostres vides valen molt poc. O la situació millora molt o val més que morim». Tothom diu el mateix”.

El gener del 2006 els palestins van cometre un crim gravíssim: en unes eleccions lliures, atentament supervisades, es van equivocar a l’hora de votar i van atorgar a Hamàs el control del Parlament. Els mitjans de comunicació repeteixen constantment que l’objectiu de Hamàs és destruir Israel. En realitat, els seus dirigents han deixat ben clar que el partit acceptaria una solució de dos estats, conforme al consens internacional que els Estats Units i Israel bloquegen des de fa 40 anys. Per contra, malgrat algunes paraules buides pronunciades de tant en tant, Israel sí que té com a objectiu la destrucció de Palestina, i treballa per aconseguir-la.

El càstig al crim dels palestins no es va fer esperar. Els Estats Units i Israel els van imposar dures sancions, mentre Europa seguia el mateix camí indigne. La violència israeliana es va intensificar. Ràpidament, els Estats Units i Israel van posar en marxa diversos plans per derrocar amb un cop d’estat un govern elegit democràticament, i quan Hamàs va tenir l’atreviment de frustrar-los, els atacs i el setge israelians es van tornar molt més crus.

El setge permanent i els atacs brutals es combinen amb episodis esporàdics en què se sega la gespa. Israel fa servir aquesta expressió per designar els exercicis periòdics consistents a disparar a blancs fàcils en una “guerra defensiva”. Un cop s’ha segat la gespa i la població desesperada mira de recuperar-se de la destrucció i els assassinats, se subscriu un acord d’alto el foc. El més recent es va signar després de l’ofensiva israeliana de l’octubre del 2012, l’operació Pilar Defensiu.

Tot i que Israel va mantenir el setge, Hamàs va respectar l’alto el foc, tal com reconeix Israel mateix. Però les coses van canviar al mes d’abril, quan Fatah i Hamàs van arribar a un acord per formar un govern d’unitat nacional integrat per tecnòcrates no afiliats a cap dels dos partits. Naturalment, l’acord va fer enfurismar Israel, encara més quan el govern d’Obama es va unir a Occident per mostrar la seva aprovació al govern d’unitat. Aquest acord resta credibilitat a l’argument israelià segons el qual no pot negociar amb una Palestina dividida, i, a més, amenaça el seu objectiu a llarg termini de separar Gaza de Cisjordània i seguir aplicant la seva política de destrucció en totes dues regions.

Israel hi havia de fer alguna cosa i el 12 de juny, amb l’assassinat de tres nois a Cisjordània, se li va presentar l’ocasió. El govern de Netanyahu sabia que els nois eren morts però fingia que no ho sabia, cosa que li va proporcionar l’oportunitat de llançar una ofensiva contra Hamàs a Cisjordània. El primer ministre, Benjamin Netanyahu, va assegurar que tenia indicis que Hamàs n’era el responsable, una mentida més. D’altra banda, una de les principals autoritats d’Israel pel que fa a Hamàs, Shlomi Eldar, va declarar que era molt probable que els assassins formessin part d’un clan dissident d’Hebron que feia temps que causava maldecaps a Hamàs. Eldar va afegir: “Estic segur que la cúpula de Hamàs no els ha donat llum verda. Senzillament, els ha semblat que era el moment d’actuar”.

Això no obstant, l’ofensiva de 18 dies que va venir després del segrest i la mort dels nois va aconseguir afeblir el temut govern d’unitat i va servir per intensificar la repressió israeliana. A més, es van llançar desenes d’atacs sobre Gaza, que el 7 de juliol van causar la mort de cinc membres de Hamàs. Finalment, Hamàs va respondre-hi llançant els primers coets en 19 mesos, cosa que va proporcionar a Israel un pretext per iniciar l’operació Marge Protector el 8 de juliol. El 31 de juliol, l’ofensiva ja havia causat la mort d’uns 1.400 palestins, la majoria civils, entre els quals centenars de dones i criatures. També havien mort tres civils israelians. Extenses zones de Gaza han quedat en ruïnes i s’han atacat quatre hospitals, fets que constitueixen quatre crims de guerra més.

Els dirigents israelians elogien la humanitat del que anomenen “l’exèrcit més moral del món”, atès que s’informa els habitants d’una zona abans de bombardejar-los les cases. És una pràctica de “sadisme que, amb beateria, es disfressa de pietat”, en paraules de la periodista israeliana Amira Hass, que afegeix que no és més que “un missatge enregistrat que exigeix a centenars de milers de persones que abandonin els seus habitatges, que ja han sigut blanc dels atacs, per anar a un altre lloc igual de perillós situat a 10 km de distància”. De fet, no hi ha cap lloc de la presó de Gaza on es pugui fugir del sadisme israelià, que podria fins i tot superar el dels terribles crims comesos durant l’operació Plom Fos del període 2008-2009.

Aquestes revelacions espantoses van suscitar la reacció habitual del president més moral del món, Barack Obama: una gran comprensió pels israelians, una condemna sense pal·liatius de Hamàs i una crida a la moderació a tots dos bàndols.

Quan acabin els atacs, Israel espera poder continuar aplicant lliurement i sense intromissions la seva política criminal als territoris ocupats, i fer-ho, a més, amb el suport dels Estats Units. Els habitants de Gaza seran lliures de tornar a la presó on viuen, administrada per Israel, mentre que a Cisjordània els palestins podran veure com Israel desmantella el que queda de les seves possessions.

Aquest és el resultat més probable si els Estats Units mantenen el seu suport decisiu, i pràcticament solitari, als crims d’Israel i segueixen rebutjant el consens internacional per trobar una solució diplomàtica al conflicte. El futur, però, serà ben diferent si retiren el seu suport a Israel. En aquest cas seria possible avançar cap a la “solució duradora” per a Gaza que reclamava el secretari d’Estat nord-americà, John Kerry, i que va suscitar una condemna histèrica d’Israel, perquè es podia interpretar que demanava el final del setge i dels atacs periòdics israelians. Fins i tot es podria interpretar com una incitació -quin horror, on anirem a parar!- a aplicar el dret internacional a la resta de territoris ocupats.

Si els Estats Units decidissin unir-se al món, es produiria un canvi substancial. Una vegada rere l’altra, Israel ha renunciat a plans que ambicionava quan Washington l’hi ha demanat. Aquesta és la naturalesa de les relacions de poder entre els dos països. Israel disposa de poc marge de maniobra, ja que s’ha decantat per polítiques que han fet que passés de ser un país molt admirat a ser temut i detestat. Actualment, segueix aplicant les mateixes polítiques amb una determinació cega, cosa que el condueix a la degradació moral i potser, en últim terme, a la destrucció.

¿Hi ha alguna possibilitat que es produeixi un canvi en la política nord-americana? No és impossible. Durant els últims anys hi hagut un canvi considerable en l’opinió pública, en particular entre els joves, i aquest és un fet que no es pot passar per alt. Des de fa uns anys les iniciatives públiques que exigeixen que Washington respecti la seva pròpia legislació i deixi de proporcionar ajuda militar a Israel tenen arguments de pes al seu favor. La legislació nord-americana estipula que “no s’ha de proporcionar ajuda en matèria de seguretat a cap país el govern del qual sigui responsable de violacions greus i sistemàtiques de drets humans reconeguts internacionalment”. No hi ha cap mena de dubte que Israel és responsable de vulneracions sistemàtiques dels drets humans des de fa molts anys.

Si es porta a terme un esforç ben coordinat des del punt de vista educatiu, organitzatiu i de l’activisme, es podrien encadenar aquestes iniciatives successivament. Això podria tenir un impacte significatiu per si sol, a més de servir de trampolí per a noves iniciatives que obliguin Washington a incorporar-se a la comunitat internacional i a respectar el dret i les normes internacionals. Res no podria ser més significatiu per a les tràgiques víctimes de tants anys de violència i repressió a Palestina.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF