Publicitat
Publicitat

Un Institut d’Estudis Espanyols a Barcelona?

Arran de la sortida del seu darrer llibre, España en el diván, diumenge passat Llàtzer Moix entrevistava a La Vanguardia Enric Juliana, que deixava anar la següent reflexió, acompanyada d’una proposta ben concreta: “L’Espanya interior és més favorable avui a la recentralització que la perifèrica. Catalunya, el País Basc o Navarra hi estan en contra. A Galícia i Andalusia no els agrada. València, punts suspensius. Espanya és una realitat complexa, que ha de ser compresa. A Barcelona hauria d’operar des de fa anys un Institut d’Estudis Espanyols que analitzés aquesta complexitat”.

Confesso que vaig quedar perplex, però la idea en qüestió em va molt bé justament per explicar alguns dels canvis fonamentals que s’han produït aquests darrers anys a Catalunya. A parer meu, la creació d’un tal Institut em sembla una idea marciana. M’explico: la idea en si no m’ho sembla, però el moment en què es planteja sí, encara que vulgui ser amb caràcter retroactiu. ¿Amb els recursos de qui, en tot cas? ¿Dels mateixos catalans? De cap manera, però tampoc no veig ara cap possibilitat que es pugui fer amb els de tots els espanyols, i menys a Barcelona.

Sigui com sigui, hauria d’haver estat una proposta a fer en temps força reculats, ja fossin els de l’últim Felipe González o els del primer Aznar: en un cas, per garantir que en aquell país que estàvem construint ens hi sentiríem tots còmodes, com molts de nosaltres així ho crèiem; en el segon, per mostrar la sagacitat que el seu predecessor no va tenir i deixar clar que es volia igualment un projecte de país compartit tant pel centre com per les perifèries.

Plantejar des de Barcelona la creació d’un Institut d’Estudis Espanyols en els temps que corren em sembla una mica massa càndid (i no cregui el lector que no m’hi he pensat uns quants cops abans d’esmenar-li la plana a algú tan lúcid com en Juliana). Massa tard arriba la idea. Ara, des d’una perspectiva catalana clarament majoritària, ja no s’és capaç de creure-hi, en aquesta mena de propostes. De fet, som molts els que hem deixat de creure en Espanya, vull dir en el seu govern i en res que en vingui. L’experiència d’aquests darrers anys ha estat altament decebedora però alhora tremendament alliçonadora: ha ajudat a dissipar dubtes i a posar les coses en clar.

Crec que mai no s’havien vist amb tanta nitidesa els paranys tan evidents de l’entrellat polític en què estem atrapats. L’estat espanyol no ens serveix, ni per defensar els nostres interessos econòmics, ni per preservar l’estat del benestar, ni per consolidar -i encara menys projectar- la nostra llengua i cultura. És més, és clarament hostil als nostres interessos -siguin de la mena que siguin-, i això cada dia que passa és més clar per a gairebé tothom, fins i tot els partidaris de la tercera via. A aquests no estarà de més recordar-los que la tercera via de què tant parlen era l’Estatut que justament el TC es va carregar...

Però més enllà d’aquestes qüestions objectives, n’hi ha unes altres que cal tenir també en compte, si voleu més subjectives però igualment decisives. Som cada cop més els catalans que volem poder disposar del nostre propi estat, justament perquè sigui més eficaç i eficient en la gestió dels nostres interessos, i en la consecució d’una societat més justa, cohesionada, pròspera, emprenedora, educada i culta. No ho volem per fer la guitza a ningú, i menys als nostres veïns, sinó també per acabar d’una vegada per totes amb la recurrent cançó de l’enfadós que ens caracteritza.

Som cada cop més els desenganyats d’Espanya, i a cadascú arriba un dia que la bena li cau dels ulls. Quan això passa se sent un clic que marca un punt d’inflexió: malgrat que encara se n’és, un deixa de sentir-se espanyol. I això és el que s’observa de manera transversal i transgeneracional cada dia al carrer de totes les poblacions catalanes: davant la realitat sabuda i patida des de fa un munt d’anys, creixen i es multipliquen les ganes -i la necessitat- d’iniciar una nova etapa, per més arriscada i incerta que sigui.

No és que vulguem emancipar-nos d’Espanya, és que a nivell cultural i afectiu molts ja ho hem fet (i alguns fins i tot a nivell empresarial, més dels que ens imaginem). Diria més, Espanya ja ens ha perdut: potser des de fa uns mesos els més perspicaços s’ensumen alguna cosa, però segur que encara no s’imaginen que siguem tants els qui ho sentim així. Tardarem més o menys a consolidar políticament aquest procés cap a una majoria d’edat nacional, però la decisió d’anar-nos-en d’Espanya per molts està presa. Per això qualsevol proposta que ens hi vinculi ens sembla una pèrdua innecessària de temps, i, sobretot, sona del tot extemporània.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF