Després de la concentració de diumenge que ve, que, segons tots els pronòstics, reunirà de manera massiva la ciutadania amb consciència de país, la comunitat illenca haurà d'assumir que els fruits de la resposta a José Ramón Bauzá i el seu govern no són els que hom pretenia. L'operació d'aquest farmacèutic, que deu creure que la majoria absoluta faculta el governant per fer ponts insegurs, haurà triomfat, per dir-ho d'alguna manera. El TIL ha passat els requisits legals (a la mala, però els ha passat) i ara tocaria acatar-lo -però no es perdi mai de vista la veritat profunda expressada amb paraules ben planeres per Xavier Antich: "Les lleis injustes no s'han d'acatar".
Però la mobilització popular a l'entorn de la comunitat educativa illenca no passarà a la història, tan sols, per no haver estat capaç de fer pensar Bauzá com una persona intel·ligent i de fer-lo actuar com un bon polític. S'han aconseguit fites que no figuraven en la relació d'objectius. Es tracta de fruits imprevists -col·laterals, diríem- en forma d'eines per treballar el futur.
Potser sembla retòric, tot plegat, però no ho semblarà tant si tenim en compte que, com a societat, dels illencs s'ha dit sempre que som fets d'una pasta fàcilment modelable -manipulable-, precisament per manca d'unes eines especialitzades a treballar el futur amb una idea general de país. Tradicionalment, els governants o els cacics que ens han volgut tòrcer els camins si anaven drets han trobat fluix -hi ha un refrany popular que explica aquesta mollor en termes botànics i escatològics de rotunda expressivitat.
El moviment generat entorn de la comunitat educativa du marcat el signe dels nostres dies, en el sentit que no neix de la classe política, sinó de la dita societat civil. És cert que la maldestra actuació del govern regional ha enrobustit els llaços que uneixen els docents, però això no treu mèrits als organitzadors de la resposta a aquest govern (de la mateixa manera que la cara amb què Espanya parla a Catalunya, que no convida gens els catalans a espanyolitzar-se, no resta valor a les actuacions impulsades per l'Assemblea Nacional Catalana).
Els fenòmens recents de contestació ciutadana, començant pel 25-M i fins a arribar a la mobilització per una docència digna a les Balears i Pitiüses, han anat unes passes davant dels partits polítics grossos. Això ha menat els més precipitats a concloure que han anat per davant de la classe política, com si d'aquesta classe política no en fessin part alguns partits minoritaris, que en els seus programes i en la seva activitat parlamentària han defensat principis i actuacions que comparteixen objectius amb els moviments assemblearis. És injust atacar tots els partits per igual, quan n'hi ha que duen incorporades les sensibilitats que després afloren en aquests moviments.
Aquest fet no ha guanyat l'espai que li correspon en la taula de debat del país. Certament, deixar en mans dels partits polítics l'organització de les energies alliberades per les bases socials presenta riscos: sobretot, l'alentiment i/o refredament d'aquestes energies. Però també sabem que, radicalment al marge de la política, lluny fins i tot dels partits que, per ideologia, presenten afinitats significatives amb aquests moviments, hi ha el perill de la dissolució -la fatiga que acompanya les lluites de recorregut incert i llarg.
Elias Canetti ens va parlar del poder de la massa -i de la seva dispersió en haver assolit l'objectiu compartit. Pitjor és encara la sensació de la inutilitat del camí cap a un objectiu que no s'ha obtingut. La comunitat educativa illenca s'ha trobat, en el seu recorregut, amb un objectiu potser més ambiciós del que perseguia: el d'estructurar el país. Ha demostrat que pot fer-ho millor que cap altre col·lectiu, sens dubte perquè la seva influència arriba on no pot arribar ningú més -amara tot l'organisme social fins al darrer capil·lar. Durant aquest període de barbàrie, la política havia abandonat un territori de la vida pública que ja esdevenia ermàs. I la comunitat docent l'ha ocupat i hi pot restablir la fertilitat.
Quant als partits polítics, el PP no podrà reparar mai el dany causat, sobretot durant aquesta desgraciada legislatura. Mai ningú, en democràcia, havia desplegat tanta d'hostilitat contra l'eix central d'aquest país -la seva llengua i cultura. Els altres partits és ben menester que s'acostin a la comunitat educativa i que s'hi relacionin pel sistema dels vasos comunicants. Tots li devem un capital de dignitat civil que no podem deixar perdre.
