Publicitat
Publicitat

ESTATS UNITS

Els líders mundials giren l'esquena a un Obama sense química

El president és incapaç de teixir una relació fluida amb els grans mandataris

En la seva trobada a Califòrnia de fa uns dies, el president nord-americà, Barack Obama, va sermonejar el seu homòleg xinès, Xi Jinping, sobre les disputes que manté obertes amb els països veïns. Si vol convertir-se en una potència emergent, li va retreure, s'ha de comportar com a tal. L'endemà Xi s'hi va tornar i va acusar els EUA de llançar atacs cibernètics de la mateixa magnitud dels que s'atribueixen a la Xina. Va ser una "conversa tensa", va admetre Obama.

Aquesta setmana, a Irlanda del Nord, Obama va tenir una altra trobada espinosa, en aquest cas amb el president rus, Vladímir Putin. El punt de desacord va ser la guerra de Síria i Obama va mirar de destensar l'ambient amb una broma sobre l'edat i la complexió atlètica de Putin. Al president rus, deu anys més gran i amb rumors sobre el seu estat de salut, no li va fer cap gràcia: "El president vol que abaixi la guàrdia", va dir amb un somriure tens.

Tot i que les topades entre els líders dels països antagonistes dels EUA durant la Guerra Freda no són noves, aquestes dues trobades en pocs dies de diferència evidencien la dura realitat que afronta Obama en el seu segon mandat -segurament marcat per la política exterior-. Les seves principals contraparts en l'escena mundial no són amigues, i fan ben pocs esforços per amagar els seus desacords, ni darrere d'un llenguatge diplomàtic.

Ni tan sols els seus amics ho són tant com sembla. Dimecres la cancellera alemanya, Angela Merkel, que el va convidar a pronunciar un discurs a la Porta de Brandenburg, li va retreure l'abast del programa d'espionatge a internet de l'Agència de Seguretat Nacional, mal vist en un país molt zelós de la privacitat.

Malgrat l'esforç per cultivar llaços d'amistat amb els seus homòlegs estrangers en els últims quatre anys i mig -la cimera informal en mànigues de camisa d'Obama amb Xi va acabar sense la química personal que es perseguia, segons la Casa Blanca-, Obama té unes relacions complicades amb alguns i ha apostat per d'altres que l'han acabat decebent.

Expectatives molt altes

"Especialment a Europa, Obama va ser rebut amb els braços oberts i alguns hi van dipositar expectatives poc realistes", assegura Nicholas Burns, un veterà diplomàtic nord-americà. I tenint en compte que Obama segueix l'estela d'algunes polítiques impopulars, com ara l'ús de drones , conclou: "Molts no s'adonen que els interessos nord-americans es mantenen d'un govern a un altre".

Una de les relacions més problemàtiques a l'exterior és amb el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, pel control del programa nuclear de l'Iran, tot i que han millorat d'ençà que Obama va visitar Jerusalem al març.

A l'altra banda, el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, a qui Obama considerava l'esperança d'un nou lideratge al món musulmà, l'ha acabat decebent amb l'ús de canons d'aigua i gas lacrimogen contra els manifestants que van fer seva la plaça Taksim d'Istanbul. Mohammed Mursi, el líder dels Germans Musulmans, a qui Obama va telefonar per expressar-li el seu suport després que sortís elegit president d'Egipte, va disparar les alarmes a Washington quan es va autoconcedir poders il·limitats.

Però també entre aliats encara més incondicionals es percep tensió. El president francès, François Hollande, estava encantat inicialment amb Obama perquè el va veure com un aliat contra la cancellera Merkel en la qüestió de l'estratègia a seguir per sortir de la crisi. Però la relació es va deteriorar en la cimera del G-8 de dimarts passat, amb qüestions com ara la negativa dels EUA a tenir un paper més destacat en la guerra de Mali i la resistència nord-americana a donar una resposta més contundent en el contenciós sirià. I l'obertura de les negociacions per a un acord comercial entre els EUA i la UE ha afegit un nou punt de discrepància.

Un estil molt diferent

Obama es diferencia en aquesta qüestió de les relacions personals dels seus predecessors més recents, que van fer de la bona entesa amb els seus col·legues mundials la pedra angular de la seva política exterior. George Bush pare es va moure amb gràcia per les capitals estrangeres, mentre que els presidents Bill Clinton i George Bush fill es van relacionar amb altres líders polítics mirant de comprendre el seu tarannà i el que pensaven les seves opinions públiques.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF