Dembélé, un heroi que parla un idioma diferent

A l’espera que acabi d’entendre el joc, Ousmane Dembélé salva punts. A dins del Barça, al francès se’l mira com els pares es miren els fills, sense acabar d’entendre moltes de les coses que fa. Que si canvia de conductor, que si no vol el cuiner del club, que si escolta música quan els companys parlen... Dembélé en alguns moments sembla un jove de barriada que ha trobat feina en un palau elegant, sense acabar de trobar els seu lloc però sense que li acabi d’importar gaire.

Dembélé va ser clau en la reacció del Barça quan tot semblava perdut, quan semblava que l’equip de Valverde patiria una decepció similar a la de Leganés. Però el gol del francès, aprofitant en part una assistència de cap d’un Gerard Piqué fent de davanter -un vell recurs que no passa de moda quan falten idees-, va permetre trencar el cor de la defensa del Rayo. I Luis Suárez, sempre llest quan ensuma sang, ho va aprofitar. Era important, per al Barça, no patinar a Vallecas, en part per evitar la construcció de relats eufòrics des de Madrid, on, de sobte, el madridisme sembla no recordar la golejada del Camp Nou, com si amb el discurs de Solari i la sort de Vinicius en tinguessin prou.

Així ha sigut sempre el Madrid, un club que genera estats d’ànim. El Barça, en canvi, genera debats interns. I el triomf no pot amagar que l’equip no va jugar del tot bé, que va relaxar-se i patir en alguns moments en mans d’un Rayo on Michel, malgrat les desfetes, segueix tenint del suport de la seva afició. Era important guanyar, però seria més important mantenir la fiabilitat durant els 90 minuts, sense haver de buscar herois puntuals com un Dembélé que segueix agafant-se a les opcions de triomfar al Barça. Quan semblava que seria venut, va marcar a la Supercopa. I quan semblava altre cop fora del club, empata al camp del Rayo Vallecano, demostrant que de talent en té molt. Però li falta tenir constància, regularitat. Una mica com el Barça, que s’infla en escenaris grans i en els petits es relaxa. I que en aquest sentit juga amb foc. Però la sort, per un dia, va ajudar tant el Barça com el Madrid.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF