PalmaSom de l’opinió que un titular d’una crítica no ha de definir el que diu el text per la senzilla raó que ja elimina qualsevol interès en cas de tenir un hipotètic lector. De fet, en aquesta ocasió m’estimaria molt més no tenir-ne cap ni un, fins i tot agrairia, pregaria, que si algú ha arribat a aquesta línia ho deixi immediatament. Parlo de Coses que feim per amor, al teatre Principal, de sir Alan Ayckbourn, dirigida per Emilià Carilla i interpretada per Agnès Llobet, Lina Mira, Pedro Mas i Xim Vidal. Si no els hagués vist actuar desenes de cops a tots ells, pensaria que estam davant una companyia amateur amb més bona voluntat que talent i no tan sols per les moltes errades de text que varen cometre, més de les acceptables. De fet, tan sols entrar i veure el decorat que presidia l’escenari, dissenyat per Kake Portas, la sensació no va ser d’allò més favorable. Va ser com tornar quaranta anys enrere, i no vull dir noms, però amb bona voluntat encara hi havia marge per al benefici del dubte. El dubte no va trigar gaire a convertir-se en evidència. Amb la primera frase, el to i les maneres del personatge que interpretava Xim Vidal abocaven cap a convertir la premonició en un fet. El decorat s’anava convertint en un clar reflex del que podia donar de si un muntatge, que no sé gaire bé si era una comèdia d’embolic, un vodevil, una tragicomèdia, en to costumista o una follia sense fre amb un transfons de “sapateado”, el que feien els protagonistes per sobre l’escenari. De fet, si enlloc de dir-se Nikki, Hamish o Gilbert, els seus noms haguessin estat Antònia, Tomeu o Bernat, Coses que feim per amor, un títol una mica ostentós en funció del que ofereix, vull suposar que des de l’original, podríem qualificar-la de comèdia “rekional”, això sí, amb ínfules de transcendència, o el que és el mateix, amb pretensions de fer reflexionar el respectable.
Problemes de parella, violència de gènere d’anada i tornada, que fins i tot gosaria a dir que justifica, fetitxisme i altres desviacions del comportament humà se suposa que transiten pis amunt pis avall. Però resulta que si aquest microcosmos el director el vol extrapolar cap a la universalitat, està clar que el gènere femení no queda gaire ben parat, sense gratar gaire, mentre que amb el masculí no cal gratar ni poc ni gens per adonar-se que són difícilment identificables en una lectura una mica més enllà del personatge en ell mateix. A partir de tot això, el muntatge s’esbuca sense possibilitat que ni tan sols una paret mestra d’aquest corol·lari del comportament humà quedi dempeus.
Tindria dubtes raonables sobre les aspiracions del director si en el programa de mà no hi hagués escrit frases, sentències diria, com “Trobo que res no és completament blanc i que res no és completament negre” o “Potser després de veure les vides de na Barbara, na Nikki, en Hamish i en Gilbert us preguntareu si les vostres són tan honestes com penseu”. La primera encara l’estic digerint, la segona he decidit posar-la al prestatge de les incomprensibles, encara que per ventura hi posaré tot el muntatge, perquè crec que no vaig entendre res.
