Cultura 18/05/2014

La condició humana

i
J. A. Mendiola
3 min

‘Snowpiercer’. No sé què pot costar un blockbuster de ciència ficció fet als Estats Units, però està clar que si no supera els cent milions de dòlars no es pot considerar un títol d’aquestes característiques. La darrera pel·lícula del director de Memories of a Murder o The Host gairebé no supera els quaranta milions de pressupost, la més cara de la història del cinema coreà i que va assolir a la taquilla les dues primeres setmanes de projecció al seu país. No cal dir que obtindrà beneficis difícils de calcular un cop arribada als Estat Units, que també participa en la producció, i que compta amb la presència en el repartiment de Tilda Swinton, irreconeixible i divertida, Ed Harris i John Hurt, en la seva línia, és a dir, que sembla un paper massa fàcil pel que fa al seu talent, com sempre, com si no tengués gens de mèrit el que fan. A més de Chris Evans com a protagonista, encara que no sigui, en absolut, el personatge més interessant. Gairebé diria que és el més convencional, sense arestes. És un tipus d’heroi del més convencional, sobretot si el comparem amb la resta, i no tan sols per la interpretació, que a ell no li ofereix gaires oportunitats, de fet sempre està en el registre de l’expressió dubitativa de l’heroi a la força. Amb això no vull dir que sigui culpa de la seva interpretació, perquè sens dubte ve condicionada des del guió, i la desenvolupa amb l’eficàcia que se li requereix i, per tant, dóna el perfil, mentre que els altres personatges són absolutament polièdrics. De fet, és l’únic que és el que sembla, sense cap gir argumental com succeeix amb la resta de personatges, des del que interpreta Ed Harris fins al de Song Kang-ho, actor habitual de Joon-ho. La història està basada en un còmic francès de Jean Marc Rochette i és veritat que li sobren un parell, mallorquí, d’evidències argumentals, sobretot pel que fa al discurs final amb moralina que pretén, amb la qual cosa Snowpiercer no és una pel·lícula rodona, però té elements suficients com per fer-la interessant pel que fa al plantejament de la història i el retrat de la condició humana, universal des del microcosmos que representa el tren amb el que queda de la humanitat, després d’una glaciació del planeta; entretinguda pel que fa a l’acció, perquè també és una pel·lícula d’acció, i sobretot sorprenent pel que fa als girs argumentals, que no necessitaven un discurs final tan allargat i evident.

‘Els ulls grocs dels cocodrils’. Basada en el best seller original de Katherine Pancol, Els ulls grocs dels cocodrils és una d’aquestes pel·lícules que es deixa veure, en un exercici de bonhomia, però sempre amb la sensació, un poc com amb la de Bong Joon-ho, corregida i augmentada, que té molts ingredients interessants, però que queden en el primer escaló de les seves possibilitats. És una mena del conte de La ventafocs en versió moderna i més elaborada, amb més pretensions discursives, molt més ambiciosa en aquesta dissecció de la condició humana i, per tant, amb el punt de mira molt més amunt del que arriba, sense que es pugui qualificar d’un tir al peu. Dirigida per Cécile Telerman i protagonitzada per Emmanuelle Béart, Juliette Depardieu, Jacques Weber i Alice Isaaz, la història d’aquesta ventafocs també té molts ingredients sobre la taula, abans de cuinar-los, però el dibuix dels personatges pateix de cap a peus els defectes d’unes interpretacions absolutament tòpiques, per no parlar que no tenen cap caire des d’on enganxar l’espectador, fins al punt que gairebé tot és fa poc creïble. La guapa és molt beneita; la germana, massa tova; el marit, un cap de fava integral; el padrastre, que interpreta el gran Jasques Weber, i la seva relació extramatrimonial, poc menys que ridícula; de la madrastra, ni us ho cont... A sobre, tot és molt previsible, recarregada en cada gest dels actors i actrius, en cada situació, sense excepció, que fan que a mesura que transcorre la narració vagi perdent qualsevol tipus d’interès, perquè a cada plantejament hom sap perfectament el que vindrà darrere. Ja no tan sols com acabarà la història, que no deixa de ser una constant assumida en la història del cinema, i que es podria perdonar. Però Els ulls grocs del cocodrils no fa cap concessió a la interacció amb l’espectador, tot ben mastegat per aconseguir la comercialitat mal entesa i que fa que se’n vagi en orris qualsevol de les seves possibilitats argumental, que per una altra banda no són poques.

stats