Auditòrium. Temporada XXV, setè concert de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, Ciutat de Palma, dirigida pel titular, Josep Vicens, acompanyats per la mezzosoprano Lorena Medina i el tenor José Ferrero. El programa Das Lied von der Erde (La cançó de la terra) de Gustav Mahler en la versió d’Arnold Schönberg, que no va acabar i va ser finalitzada per Rainer Riehn l’any 1980, amb la qual cosa gairebé podríem qualificar de recent la versió per a orquestra de cambra de la composició del músic austríac, que mai no va sentir sobre un escenari, com molt bé va explicar Josep Vicens, amb el micròfon a la mà, abans de començar la funció. També crec que va dir que Mahler sí que havia escoltat la novena, però també pens que no va ser així.
Acotació al marge i sense importància, Vicens va explicar una mica de què es tractava aquesta estranya composició amb estructura semblant a una simfonia, que va compondre Mahler sota un títol tan eloqüent com Una simfonia per a tenor i contralt (o baríton) i orquestra (basada en ‘La flauta xinesa’ de Hans Bethge), que posteriorment, com està dit, va versionar per a orquestra de cambra el també austríac Schönberg.
Val a dir que El cant de la terra són traduccions de Bethge, de qui varen musicar no poques de les seves traduccions músics igualment importants, com per exemple Richard Strauss, de poemes xinesos; de Li Bai, quatre; un de Chang Tsi , mentre que El comiat és una barreja de poemes de Mong Kao-Yeng i Wang Wei i Mahler mateix, que va afegir el weig, weig, weig (eterna, eterna, eterna) que dóna títol aquest Escandall. Però això no va ser tot; al fons de l’escenari s’anaven projectant molt adients pintures de Joan Bennàssar, present en el concert, que il·lustraven els poemes. Poemes que començaven, el primer, traduït com a Cant bàquic de l’aflicció de la terra, amb El vi ja brilla dins la copa daurada..., o el cinquè, L’embriac de la primavera, un elogi a l’embriaguesa que finalitza amb un Deixau-me estar borratxo, i suposo que per això hi havia també al pati de butaques algun conegut i reconegut vinater mallorquí.
Seixanta-cinc minuts de bona música que feren que si algú tenia dubtes sobre les possibilitats del director, ara té una altra raó per restar-li alguns d’aquests dubtes. Vicens va afegir una mica de corda a la recomanada per Schönberg. De cinc va passar a nou i en lloc d’una contralt o un baríton, la cantant era la mezzo menorquina, circumstància que no variava en absolut el resultat final, ni molt manco. Lorena Medina va estar deliciosa, colorista i amb sentiment, mentre que José Ferrero fluixejava per la part alta, en més d’una ocasió, però sobretot en el primer dels tres moviments que li corresponen. Una altra de les coses de què va parlar el director a la petita explicació del principi va ser que, amb aquesta peça, hi havia la possibilitat manifesta de poder gaudir de cadascun dels instruments que els vint-i-un músics tocaven, d’una manera molt especial, com si gairebé fossin solistes. I així va ser. Difícil destacar-ne algun: magnífic el piano farcit de bemolls, que com la percussió li donaven un aire oriental perfectament imbricat amb la resta d’instruments de vent i corda. Deliciós espectacle, tot plegat.
Teatre Principal. Un èxit de públic les representacions dels alumnes del quart curs de l’ESADIB a la sala Petita del teatre Principal, fins al punt que no vaig trobar ni una entrada, i ho vaig intentar els dos dies, per poder veure El jardí dels cirerers d’Anton Txèkhov, dirigida per Biel Jordà . Les dues representacions, plenes de gom a gom. Vaig tenir més sort a l’hora de veure Ubú rei, muntatge dirigit per Pere Fullana que no és nou, però que dóna l’oportunitat als alumnes d’interpretar aquest provocatiu desgavell escènic de primera magnitud, que amb el temps ha esdevingut intemporal, que parla del poder, de l’ambició, de la violència, de la vida i de la mort. Hora llarga per fruir i reflexionar sobre la condició humana o sobre quants Ubus o reis de Polònia no es passegen per entre nosaltres.
