Cultura 26/01/2014

Viola al Real

i
J. A. Mendiola
3 min

Teatro Real.- Ha estat una setmana moguda, cap aquí cap allà i cap allà deçà, i per ordre d'importància subjectiva Tristan und Isolde, producció del Teatro Real mateix que pràcticament des del dia que en va posar les entrades a la venda va penjar el cartell d'exhaurides. Un cop més, i un cop més incomprensiblement, els cantants eren protagonistes de segona fila, sense entrar en qüestions de qualitat ni de prestigi. Les estrelles són Peter Sellars i Bill Viola, i el tercer en discòrdia havia de ser Teodor Currentzis, però finalment, per malaltia del director grec i sense cap tipus de queixa per part del respectable, va ser Marc Piollet l'encarregat de dirigir l'orquestra titular del Teatro Real, tots ells, és clar, sota l'incomparable paraigua que sempre reporta Richard Wagner. Un paraigua gens fàcil de mantenir obert per raons que tothom ja sap. Les dificultats de la música, sobretot pel que fa a les veus, tan sols és comparable amb la bellesa que destil·la la gran història d'amor per excel·lència i, per tant, amb un únic final possible. Anem a Viola, el videoartista més conegut i reconegut, de qui no vaig comptar el nombre de vídeos que presideixen l'escenari sense cap altre enginy, llevat d'una petita tarima, però està clar que va ser l'estrella de la festa en el primer acte, amb una presentació de personatges que fa difícil estar mínimament atent a alguna altra cosa que no sigui la pantalla de 6x10, si fa o no fa, que no deixa de ser un handicap, pel que a mi respecta i tan sols el primer acte. Un fus en negre amb tan sols un punt lluminós dóna pas al moment en què Tristany i Isolda beuen l'elisir d'amore, en versió tràgica, a una altra manera d'encarar el que tan sols pot ser un acompanyament i mai un leti motiv en òpera, que per això ja tenim Wagner. Viola i Sellars tornen menys descriptius i esdevenen unes imatges més poètiques que transporten l'espectador cap a l'atmosfera adequada per a cada situació, adient amb el que transcorre una mica més a baix. Una mica més a baix Marc Piollet donava molta intensitat a la partitura, per ventura una mica massa, mentre que Robert Dean-Smith intentava ser un Tristany creïble sense aconseguir-ho, ni físicament ni vocalment, o el que és el mateix, la seva veu no va aconseguir fer-nos oblidar el seu físic. Cantà correcte, però sense convicció ni suficient potència, sobretot en els dos primers actes, mentre que Violeta Urmana el superava un cop i un altre i mantenia el to imprescindible en una òpera d'aquestes característiques, fins que va aparèixer sobre l'escenari el rei Marke, interpretat per un impressionant Franz-Josef Selig, que va apujar el nivell de la funció de manera exponencial. En resum, un tot plegat d'aquests que quasi s'ho paga el "jo hi vaig ser", si més no per l'originalitat i peculiaritat de la presència de Bill Viola en estat pur. De fet, crec que la majoria no són originals per a la peça en qüestió.

Matadero.- Tierra de nadie, de Harold Pinter, que havia triomfat al TNC, arriba a les Naves del Español amb el mateix repartiment -Lluís Homar, Josep M. Pou -que va escriure el dia que jo era allà un article penós sobre el "conflicte" Espanya-Catalunya-, Ramon Pujol i David Selvas, dirigits per Xavier Albertí. Bona peça, clar, de Pinter, amb uns personatges tan estrambòtics com originals i unes situacions farcides d'humanitat. Un actor mallorquí em va dir que no havien sabut trobar l'esperit de Pinter i em va semblar una mica pretensiós; i vet aquí que, no sé si una mica influenciat, he de dir que tenia com a mínim un xic de raó. Dit això em va seduir Lluís Homar, el millor de la funció amb molta diferència, el que més es semblava al personatge que havia pintat Harold Pinter, per no parlar de l'exhibició interpretativa que va donar de principi a fi. Expressava més en silenci -tothom sap la importància dels silencis en el teatre de l'autor britànic- i sense cap altra crossa que el seu rictus. Impressionant, fins al punt que tan sols per ell s'ho paga Tierra de nadie en versió una mica massa superproducció.

Teatro Español.- El cojo de Inishmaan, de Martin McDonagh, dirigida per Gerardo Vera, amb Marisa Paredes, Terele Pávez, Enric Benavent, Ferran Vilajosana... Tragèdia costumista de personatges entranyables, reconvertida en comèdia, que no és positiu, pel director de la versió traduïda per José Luis Collado, que no passa d'entretinguda i desigual pel que fa al repartiment amb unes Paredes i Pávez que mostren el seu ofici amb eficàcia i solvència, mentre que Enric Benavent, que interpreta Johnnypateen, queda reduït a caricatura.

stats