Teatre del Mar.- Qfwfq una historia del universo, de Teatro Meridional, està basada en Les cosmicòmiques d’Italo Calvino, que parla sobre la creació de l’univers i les seves conseqüències en la metamorfosi dels humans a partir d’aquell punt que Edwin Hubble situava com a principi de tot. Calvino ho fa des del pensament científic per arribar al comportament de l’espècie humana, i és en aquest punt, que no és una metàfora, en el qual coincideixen els textos seleccionats per Julio Salvatierra per donar cos a aquesta impossible representació teatral. Impossible perquè es fa molt difícil establir una dramatúrgia a partir de la filosofia poètica de l’original, sobretot amb un plantejament estètic com el que utilitza Álvaro Lavin, director de l’obra i també protagonista amb Marina Szerezevsky, Óscar Sánchez Zafra i Paloma Vidal. Ells encarnen una nissaga de tres generacions de camperols, massa primaris, que em varen semblar ridículs amb la fressa de ‘paletos’ que exhibeixen, ells amb la boina calada fins a les celles, o el recurs de la padrina parlant argentí perquè sí, o perquè no quedava més remei, per no fer menció de les cançonetes que serveixen per anar lligant els diferents textos i situacions, que esdevenen ‘mesetàries’ en excés i perden així el tarannà universal de les elucubracions sobre l’origen de l’univers de Calvino. L’humor de l’escriptor italià és una altra cosa, molt més imaginativa i profunda, i per aquesta raó se’m va fer impossible entrar en les entremaliades i divertides disquisicions del text des d’on parteixen, i per aquesta mateixa raó se’m va crear una distància inabastable per a la meva escassa imaginació.
Manacor.- Cels, de Wadji Mouawad, darrer capítol de la tetralogia La sang de les promeses, formada per Boscos, Litoral, Incendis i la que ens ocupa. Dirigida per Oriol Broggi, qui d’alguna manera el va descobrir i posar en escena a Catalunya, i interpretada per Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Eduard Farelo, Xavier Ricart, Ernest Villegas, Carles Martínez, Àlex López i Enric Auquer, era sens dubte una de les peces estel·lars de la XIX edició de la Fira de Teatre de Manacor. Una peça ambiciosa, diferent si la comparam amb la resta d’obres que componen la tetralogia, no tant pel que fa als temes a tractar, des de l’amistat fins a la mort, passant per la crueltat d’un món que s’autoqualifica de civilitzat. El plantejament deixa de ser intimista i opta per l’espectacularitat, una gran sala farcida de tecnologia de darrera generació i cinc protagonistes en viu i un de virtual, interpretat per Carles Martínez des d’una gran pantalla, que és el desencadenant de tota la història. El seu suïcidi és el que provoca tot un seguit de situacions i circumstàncies que esdevenen en una mena de compartiments estancs de cadascun dels diferents protagonistes i la seva avinentesa personal i intransferible dins un cercle tancat del qual és impossible sortir, diria que una mica semblant al cinema de Nicholas Ray des d’una perspectiva ‘orweliana’, i he llegit que també agermanada amb la sèrie televisiva Homeland, que desconec per complet. Però els conflictes personals de cadascun dels protagonistes es mengen la proposta general, la de l’atemptat, la del terrorisme, la dels condicionants occidentals, de manera que s’empobreix el discurs. Massa banal la resolució mitjançant l’Anunciació de Tintoretto i ficades amb calçador algunes de les situacions personals, i com a exemple majúscul la de Màrcia Cisteró i el seu crim, per finalitzar amb una resolució metafòrica de la vida i la mort intel·lectualment simplista, si la comparam amb l’ambició del projecte.
Espècimens anava dins la Setmana de les Illes Balears. Obra original, dirigida i interpretada per Lluís Colom, amb Marta Arquimbau i Joan Maria Pascual com a companys d’aquest viatge absurd, en el millor sentit de l’accepció. Es tracta d’una peça que d’alguna manera està estructurada a còpia d’esquetxos que formen un tot plegat. Una bona idea pel que fa a la concepció d’Espècimens però que té l’inconvenient del seu propi origen, aquesta estructura de la qual parlàvem, la desigualtat entre les diferents historietes, unes més divertides que les altres, unes més ocurrents, altres més bàsiques, unes més elaborades i altres no tant, que fan que l’obra es converteixi en una petita muntanya russa que esdevé un tot desigual, fins i tot pel que fa a les interpretacions, òbviament des dels mateixos personatges, uns més aconseguits que els altres.
