Teatre del Mar. Quan acabà l’espectacle, un amic em va dir “És millor que Show Cost!!!”. I sens dubte ho és, però, on posam el llistó? A Show Cost? No fotis! L’espectacle de què parl és cacofònicament similar, Hotot és el títol, creat i dirigit per Marcel Tomàs i Susana Lloret, i interpretat tan sols per Marcel Tomàs. O així ho diu el programa de mà, encara que jo vaig veure un conill gegant, és de suposar que amb un actor dintre o un conillet, petit, que algú “ma-nipulava”, perquè la mà es veia perfectament. No surt per enlloc i això que hi apareix el dissenyador i director de l’espai sonor i tècnic, la veu en off, el dissenyador gràfic i els encarregats de les imatges i edició de vídeo. Dit això, per dir alguna cosa, es tractava de posar sobre l’escenari tres històries, crec: la d’un jugador de golf amb un conill dins el forat, un viatge en cotxe i, després, alguna cosa semblant a una paròdia de Turandot. La segona, amb una senyoreta del públic que li feia de copilot en aquest suposat viatge cap a l’ slapstick; i a la tercera història d’aquest altre show cost fa pujar fins a tres espectadors per a la representació de la suposada Turandot de Puccini, en què mescla música d’altres òperes sense cap ni peus, fins al punt que a un dels espectadors esdevingut actor ocasional li diu que ell farà de Plácido Domingo, el dolent de la funció, quan tothom sap que el paper del tenor sempre ha estat el de Calaf, el bon al·lot de la història, el que canta el famós Nessum dorma, que Tomàs sense cap prejudici es va atrevir a cantar, o alguna cosa semblant, al final de l’espectacle, però no en versió buffa, ans al contrari, ho fa amb pretensions per finalment quedar penjat amb un arnès com a colofó i preludi a les mamballetes per a l’actor, director i guionista. Tot el que no em va agradar podria tenir la coartada de l’absurd; allò de la manca de sincronització o la inexistent cura pel que fa al conill, el ninot volant... no en té. Per cert, les mamballetes del poc públic assistent, que amb la intuïció que el caracteritza no va acudir en massa a la cita. Val a dir que el dia de l’estrena els quatre “elegits” del públic varen respondre amb bona voluntat i ganes de passar-ho bé, amb esperit participatiu, que es diu, i que no és poc. Recomanaria, sense ànim d’ofendre, un acte de contrició per part dels programadors del Teatre del Mar, que posin dins una balança el que guanyen i el que perden, si volen conservar el caliu teatral.
Don Giovanni. Des de la Royal Opera House, retransmissió en directe de Don Giovanni de Wolfgang Amadeus Mozart, probablement la seva millor òpera o almanco la que a mi més m’agrada, amb llibret de Lorenzo Da Ponte, personatge tan interessant com Mozart mateix i, com el músic, un geni. Però anem al que interessa, i que ja s’ha convertit en un esdeveniment cinematogràfic, en sala plena i en dos cinemes, Ocimax i Cinesa. La representació des de Londres dirigida per Nicola Luisotti en versió del director artístic Kasper Holten, que fa una feina autènticament magistral, molt contemporània però sense interferir en l’acció o, millor, accentuant-la de manera que ressalta la feina dels cantants i posa èmfasi a la història. Grans cantants, un don Giovanni interpretat per Marius Kuiecien, dona Elvira per Véronique Gens, Leporello per Alex Esposito, don Ottavio és Antonio Poli, dona Anna és Mail Bystrom, Zerlina a càrrec d’Elizabert Watts i Masetto el canta Dawid Kimberg. Tots de primera magnitud; hauria estat una injustícia no esmentar-los a tots, perfectes, corprenedors, adornant la seva veu amb un interpretació encara millor si cal, manco el jove Antonio Poli, que no resol el seu vessant interpretatiu amb la solvència de la resta, però fa, per exemple, un Il mio tesoro que posa la pell de gallina, un fiato inacabable i sense cap esforç, que et fa oblidar la seva manca d’expressivitat, encara que fent de don Ottavio no en cal gaire, però una miqueta més no hauria estat malament. Detall sense importància, perquè es fa difícil ressaltar una cosa o l’altra, per no parlar de l’orquestra conduïda per Nicola Luisotti, que també interpreta al clavicèmbal la música que acompanya els recitatius. “T’imagines què devien sentir els que eren allà?”, em demanaren. La veritat és que és imaginable, una meravella, perquè està clar que el cinema no és la millor opció, però poder-ho veure en directe i amb el llenguatge cinematogràfic al servei de l’òpera, que ningú no pensi que no s’hi apropa.
