Cultura 09/11/2014

Lorenzo Viotti, el nom de la setmana

i
J. A. Mendiola
3 min

Auditòrium. El tercer concert de la XXV Temporada de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears venia amb un nom del qual segurament haurem de prendre nota, Lorenzo Viotti, el darrer guanyador del Concurs Internacional de Direcció de Cadaqués, per a menors de trenta-sis anys, amb tan sols vint-i-quatre. A més d’un valor en alça, la saba nova, té un punt d’interès addicional poder veure en acció un director d’orquestra que segurament es convertirà en un dels grans. De fet, el premi aconseguit li permetrà dirigir vint-i-tres orquestres, dins els propers dos anys, de Suècia, Espanya, Àustria i el Regne Unit, amb la qual cosa ens hem de considerar espectadors afortunats. Valent, assenyalant totes i cadascuna de les entrades dels diferents instruments, i dirigint sense partitura, que no deixa de ser un valor afegit. Dit això, el programa s’ha de qualificar d’interessant per haver inclòs dues peces, sens dubte les més famoses, de Juan Crisóstomo Arriaga, com són l’obertura de Los esclavos felices, una òpera en dos actes del compositor bilbaí, de la qual tan sols es conserva aquesta part de la peça, i la Simfonia en re major, l’única que va compondre Arriaga, en la qual el re major es va combinant amb el re menor en perfecte equilibri. Però no tan sols això: el tercer temps està escrit en la major i el quart, completament en re major, com era preceptiu i lògic en aquella època i en aquest tipus de composició, acabar en tonalitat major. De fet, es poden trobar algunes referències que parlen de Simfonia en re menor. En qualsevol cas es tracta d’una peça farcida d’harmonies, que com a mínim s’hauria de considerar peculiar, si més no per poc freqüent, per la seva originalitat. A Arriaga el coneixen com el ‘Mozart espanyol’ no tant per les influències del compositor de Salzburg, nascut cinquanta anys abans, com per la seva precocitat. Als onze anys va compondre les seves primeres partitures i als quinze cercava coneixements superiors i mostrava les seves habilitats per París. Per tant, una primera part d’allò més interessant per inhabitual, que el públic premià amb aplaudiments no gaire apassionats, perquè no era senzill, per la manca de grans referències de la música d’Arriaga. A la segona, la Simfonia núm. 40 de Wolfgang Amadeus Mozart, una de les més conegudes, si no la que més. Viotti va apujar la intensitat i mostrà la seva bona tècnica i vitalitat, batuta en mà. La joventut del director presidia l’Auditòrium del passeig Marítim de Palma, i el valor afegit de la popularitat de la composició va fer que al final el director fos acomiadat amb una salva d’aplaudiments pujada de decibels, fins i tot per part dels membres de la Simfònica, que va emocionar la jove promesa.

Teatre del Mar. La setmana passada al Teatre del Mar Lluís Soler i Manel Barceló, dirigits per Ramon Simó, varen interpretar Per un sí o per un no, peça emblemàtica de Nathalie Serraute, que en el seu moment varen interpretar Flotats i Puigcorbé. Un combat dialèctic de primer nivell que Soler i Barceló, actors de nivell contrastat, varen dir amb fredor, incapaços de traspassar la quarta paret més enllà que físicament per la interacció amb dues persones del públic.

Manacor. A Manacor vaig poder veure dos dels espectacles inclosos en la Setmana Flyhard. Abans de continuar, vull dir que crec que tenc un problema amb aquests dos espectacles, La pols, escrita i dirigida per Llàtzer Garcia i interpretada per Marta Aran, Laura López i Guillem Motos, i Ego, escrita i dirigida per Marc Angelet i interpretada per Nadina Campas, Oriol Casals, Xavi Francès i Pablo Lammers. Crec que tenc un conflicte generacional, per la qual cosa des del conflicte inicial de La pols, per la seva manera de parlar, d’actuar, de viure dels personatges, se’m va fer molt difícil, impossible, entrar en la història que plantejava. Per una altra banda, Ego em va semblar una bona idea, un tema prou interessant, però dos dels seus intèrprets no feien el pes, amb la qual cosa les seves intervencions feien caure tota la història de l’apocalipsi cibernètica, de la qual no vaig entendre, entre altres coses, la desaparició, durant molts minuts, del policia.

stats