Gran Bibiloni, Corcada íntima sense cuc i un despropòsit
Teatre Principal (sala Petita).- En un moment de la seva vida, Guillermo li va dir ‘tu seràs músic’. I ho va ser, però això ja no és notícia. Joan Bibiloni és un dels ‘grans’. El que jo no sabia era el seu vessant histriònic i m’he adonat que havíem perdut un gran actor, que ja apuntava a Revés amb Pep Tosar i els contes de Tabucchi. Tanta sort d’aquesta peça multidisciplinària dirigida per Toni Gomila, que es representa al teatre Principal amb el títol de Damunt sa roca. Poemes i música per no emmalaltir, una idea de Joan Bibiloni, segons el programa de mà, imagino que arrodonida a quatre mans, o potser alguna més. En qualsevol cas, l’autoria no figura al díptic, on podem trobar Catalina Julve com a escenògrafa, Guillem Ximelis i Joan Torrens com a dissenyadors d’àudio, amb Bibiloni, i Alex Cooper com a responsable del disseny d’il·luminació i vídeo. Tant se val, si al cap i a la fi allò que importa és el resultat final. I el resultat final és una petita meravella, i dic petita únicament i exclusivament pel format, ja que pel que fa al contingut la grandària augmenta considerablement. Una mena d’autobiografia musicada? Alguna cosa semblant, com a mínim. Una hora, poc més o menys, en la qual el nivell de qualitat no abaixa ni un mil·límetre. Entre història i història, una cançó, una mica de música ‘sonada’ per un prestidigitador de la guitarra: ara la història de les radiacions de sa Roca, ara la de quan feia d’escolanet i començava a mirar les nines, ara un poc de befa del poble veïnat, sempre de bon rotllo, tot ben mil·limetrat, perquè no sobri ni manqui res. En resum, una delícia per tornar a veure.
Es Dau.- A Montuïri repeteixen local els de Corcada Teatre amb el seu Cabaret encara més íntim. Ple a vessar i, de moment, fins avui vespre. M’agradaria parlar del que es pot veure, que no és poc, però seria esguerrar la trama, el que ara diuen fer un spoiler, i no convé, per allò de les intimitats dels protagonistes i del públic. Són els mateixos que ja varen sorprendre l’any passat per aquestes mateixes dates, amb Pedro Orell com a mestre de cerimònies, Maria Bauçà, Rosa Serra, Esther López, Joan Fullana, també director, Mercè Sancho de la Jordana, Albert Mèlich, Joan Tomàs Martínez i al piano Gori Matas. Parlaré de sensacions i la primera no era d’altra que la que ho tenien molt difícil superar l’edició anterior, que tan sols s’hi assembla en el format, mentre que amb la resta qualsevol semblança és pura coincidència. És cert que en la primera edició hi havia el factor sorpresa com a basa important, però val a dir que han multiplicat el risc, cançons fins i tot menys conegudes, encara que igualment efectives, i augmentant les prestacions d’alguns dels protagonistes, com és el fet de veure Joan Fullana tocant el flabiol o la bateria, que també toca Rosa Serra, acompanyant un impecable Gori Matas, per posar-ne un exemple, perquè tots estan magnífics, cantant i actuant. No sabria dir quin dels protagonistes destaca o quina de les cançons m’agradà més o quin esquetx és el més aconseguit. I això que n’hi ha per triar en dues hores i mitja d’espectacle de música i humor, provocatiu i intel·ligent amb un petit intermedi, copa de vi inclosa a cada una de les parts.
Teatre Principal (sala Gran).- Un despropòsit l’adaptació de Ca nostra de Joan Mas. Si no es podia fer res millor, no calia posar-la en escena. Si del que es tractava era d’això, que algú me’n digui el perquè. Tornant a les sensacions, va ser com si a una companyia d’aficionats els haguessin fet la gràcia de deixar-los el teatre Principal, perquè aquest és el tarannà de Ca nostra i poca cosa més, perquè d’aquesta manera interpreten els actors dirigits per un director (?) de fora. Ni més ni menys que l’actor Carles Canut. Circumstància més incomprensible encara. I de la mateixa manera que no sabria dir del Cabaret íntim què era el millor, de Ca nostra no sabria dir què és el pitjor: si el decorat, patètic; si les interpretacions -no posaré cap adjectiu perquè no me’n surt cap que no sigui ofensiu-; si la direcció, quina?; si el ritme, de muntatge d’aficionats primerencs... I aquí ho deix per no acabar demanant explicacions al responsable o responsables.
