Auditòrium. J ulio César, de Shakespeare, naturalment, però també de Paco Azorín, per la senzilla raó que l'ha retallada com ell ho ha cregut convenient. S'ha de tenir valor per escapçar una obra mestra. Vaig poder escoltar en viu una entrevista radiofònica a Tristán Ulloa i em va cridar l'atenció que posàs èmfasi en la circumstància que la duració de l'obra fos "tan sols" d'una hora i mitja com a valor afegit, quan tothom sap que no hi ha obres de teatre llargues o curtes, tan sols existeixen les bones o dolentes. De fet, vaig poder veure l'estiu de l'any passat al Teatre Lliure el Toneelgroer Amsterdam interpretant ni més ni menys que Coriolà, Juli Cèsar i Antoni i Cleopatra, sense cap estisorada, totes seguides, i puc assegurar que em va semblar moltes coses, totes elles positives, menys llarga, però aquesta és una altra història que ja va sortir al seu Escandall. Paco Azorín s'ha passat pel folre dos capítols i tots i cadascun dels personatges femenins, com són Calpúrnia i Portia, que naturalment tenen la seva importància en el desenvolupament de l'original, perquè si no, no hi serien. D'aquesta versió, protagonitzada per Mario Gas, Tristán Ulloa, Sergio Peris-Mencheta, José Luis Alcobendas, Agus Ruiz, Pau Colera, Carlos Martos i Pedro Chamizo, diu el seu director que el més important són els actors i les paraules. Pel que fa a les paraules, vull dir que el que se n'hagi menjat un bon grapat l'únic que fa és deteriorar-ne el ritme intern, i pel que fa als actors, si no et creus Cassi perquè parla en chamberinés, ja trontolla tota la resta. Tampoc Gas ni Ulloa, interpretant Juli Cèsar i Brut, respectivament, encara que estan "correctes" -que també no és més que un eufemisme-, comuniquen tota la intensitat que requereixen els seus personatges, com tampoc ho fa Peris-Mencheta en el seu rol de Marc Antoni. De la resta, no cal ni parlar-ne. La posada en escena és minimalista, amb la qual cosa la fredor encara es fa molt més evident en la versió, per dir alguna cosa, de la que va ser la primera tragèdia històrica de William Shakespeare, que contràriament a la resta -Hamlet, Otel·lo...- qui dóna nom a l'obra no és el protagonista absolut. El resum és que no és ni llarga ni curta ni bona...
'Agosto'. Adaptació cinematogràfica d'August: Osage County de Tracy Letts, guanyadora del premi Pulitzer el 2008, a càrrec de John Wells, i que ha significat la divuitena nominació, crec, per a Meryl Streep, que juntament amb la que ha rebut Julia Roberts són les úniques que ha aconseguit la pel·lícula en la lluita pels Oscar, que no és per tirar coets i segurament una sorpresa negativa per als productors, encara que la presència de Meryl Streep al capdavant de la cinta és segur que la farà prou rendible; i no en parlem si el torna a guanyar, que seria el quart que s'emportaria a casa. Agosto es va fer coneguda per les dues versions teatrals que va tenir: a Madrid dirigida per Gerardo Vera i a Barcelona, per Sergi Belbel, protagonitzada per una incommensurable Anna Lizaran i que es va convertir en l'obra més vista en la història del TNC. Tragèdia familiar al més pur estil de Tennessee Williams, de qui Letts no renega i a la qual John Wells ha polit totes les possibles influències teatrals, que sempre es noten en negatiu quan es trasllada al cinema. Una llàstima no poder veure-la en versió original, però així i tot es fàcil adonar-se que la feina dels protagonistes està a l'altura del que mereixen i requereixen els personatges. Wells no ha triat malament, com es pot comprovar en la llista d'intèrprets: a les ja esmentades, hi hem d'afegir Sam Shepard, Ewan McGregor, Juliette Lewis, Dermot Mulroney, Abigail Breslin i Chris Cooper. Tots ells tenen el seu moment de glòria, si així ho podem qualificar dins aquest infern a la terra, tots ells tenen la seva ració de vidriol, perquè Agosto no fa concessions i treu el pitjor de la condició humana un cop i un altre, però amb una certa naturalitat, que la fa molt més crua i extremadament cruel, és a dir creïble, molt creïble.
