Cultura 23/02/2014

Carrer del Socors, 20

i
J. A. Mendiola
3 min

Carrer del Socors, 20. Nova edició del Microteatre i en van divuit, que no és poca broma. I amb tot el bo i dolent que té el format, el que resulta indiscutible és que es tracta d’un esdeveniment en tota regla. Primer dia de representació i ple a vessar i amb els rànquings de classificació com a nota predominant a mesura que s’anaven representant les diferents funcions. “A mi m’ha agradat més aquesta tercera que la segona”, “A mi la de... més que la de...”, i així successivament. Com també “Quines has vist?”. I així anava transcorrent la vetllada, amb una mica de xerrameca teatral, un vi, una aigua o una cervesa i cap a la següent funció, fins a sis. Però si hi havia varietat d’opinions i de begudes, hi havia un comentari que no donava lloc a la polèmica, equanimitat absoluta sobre el lloc triat per a aquest ‘Microteatre per reflexionar’, al carrer del Socors, 20, un edifici propietat de l’Ajuntament i deixat de la mà de qui sigui. Tothom elogiava el mateix: la idiosincràsia de l’espai i la perspicàcia per part del productor, Joan Porcel, a l’hora de trobar llocs tan adients com inversemblants, i aquest no és una excepció. El confort no és precisament una de les característiques habituals on es desenvolupen les funcions, i això fa que es converteixi en un valor afegit. Crec que a aquesta circumstància li diuen ull clínic, com per exemple la peça titulada Què s’ha fet dels Reis Mags, que transcorre dins un bany, on col·loquen, si fa o no fa, una vintena d’espectadors, alguns drets dins la banyera, acompanyant les dues actrius, Maruja Alfaro i Aina Segura, dues venerables i veritables dames del nostre teatre, brillants en l’execució, la primera d’elles asseguda en una cadira de rodes. Una autèntica meravella escrita per Fidel Rey i dirigida per Joan Albinyana, que parla sobre la vellesa i l’amistat, entre moltes altres coses, en tan sols deu minuts; tendra i dura alhora, que estic segur que va fer que més d’un o una hagués de contenir l’emoció, que es va traduir en grans i molt sincers aplaudiments. La inèrcia dels rànquings em fa dir que sens dubte va ser la millor de les sis, la més emotiva, la més rodona...

A partir d’ara deixaré les classificacions del Top Sis per als espectadors i continuaré amb les “reflexions”, perquè d’això es tracta, de mostrar tot un seguit de situacions tan actuals com dramàtiques que val a dir que cap d’elles et deixen indiferent. És el cas, també, i ara ho faré per l’ordre del programa de mà, de La protectora, escrita i dirigida per Àlex Tejedor, interpretada per Alexandra Palomo i Guillem Juaneda, que parla de la violència domèstica i que comença molt amunt per donar-li després la volta. I la sensació és que està escrita a l’inrevés, és a dir, des del final cap al començament, fins al punt que mostra una mica el llautó. Li manca crescendo i se’n ressent una mica argumentalment. Cap pèsol ni un!, escrita i dirigida per Bernat Molina, interpretada per Sofia Muñiz i Rafel Ramis, parla de desnonaments amb uns personatges que ja havien aparegut en un microteatre: són els d’El barril de l’amo en Tià Lladó, que ja havia interpretat Rafel Ramis amb Margalida Grimalt en el paper de mare. Divertida, com no podia ser d’altra manera la història de la dona que només tenia el cap, amb tot un seguit d’acudits, alguns millors que els altres, desigual, però en conjunt funciona des del plantejament. Aposta forta, molt forta, la de Javier Matesanz, autor i director de L’hora del bany, interpretada per Laia Pomar, de tretze anys. Tot un repte que parla de pederàstia, ni més ni menys, basada en uns fets reals. Val a dir, sense voler restar-li cap mèrit ni un, que la lògica manca de taules de l’actriu llasta el potent i contundent discurs. Mai més, d’Aina Jagla, dirigida per Toni-Lluís Reyes, interpretada per Curursca Collado i Vicky Duran, parla del món de la marginalitat, de les drogues i la prostitució, que tampoc no deixa marge a cap somriure. Em va crear distància, alguna cosa feia que les dues protagonistes no em semblassin tan creïbles com seria necessari, si haguessin tengut una mica més de cura en la velocitat dels diàlegs, que faria que els imprescindibles matisos enriquissin els personatges. Take this Waltz és una cançó de Leonard Cohen i el títol de la peça de Rafel Gallego, dirigida per Joan Fullana i interpretada per Eva Barceló i Miquel Àngel Torrens, que també parla de desnonaments i solució final irreversible, però també parla d’amor i desamor, de la no sempre necessària sinceritat... Molts racons per escurar, molts angles enteranyinats de les relacions de parella, gens maniqueista i sense un discurs evident que la fa rica, molt rica.

stats