Àngels Gonyalons: “El teatre és el més semblant a la vida, cada dia has de superar Un escull”

Fa pocs mesos que aquesta actriu té 50 anys i en fa 33 que es dedica a l’ofici. Considera un privilegi viure a Menorca

Trobam Àngels Gonyalons a Menorca, a punt de partir cap a Barcelona perquè demà, Dia mundial del teatre, serà una de les 41 actrius que, per haver rebut el premi Margarida Xirgu, tindrà una placa davant el teatre Romea. Ella el va obtenir l’any 1990 i no era el primer reconeixement que recollia. Àngels Gonyalons (Barcelona, 1963) ja acumula 33 anys d’ofici. Assegura que es troba en una etapa estupenda, sobretot des que, fa uns anys i després del que defineix com “una catarsi”, va decidir viure a Menorca. Les Illes són a la seva sang: de Menorca era l’avi per part de pare i mallorquí el matern.

Amb tres dècades de carrera, una escola de teatre musical a Barcelona i a Madrid, i projectes gairebé sempre a la cartera, va prendre la determinació de residir tot l’any a Menorca. És una manera de recuperar la seva infantesa a l’illa o una manera d’afrontar la maduresa?

He treballat molt i molt intensament a la meva vida. Vivia a Madrid, que encara és més estressant que Barcelona. Però hi va haver un moment, que amb trenta i busques d’anys de carrera, una necessita mirar-s’ho un poc de lluny, posar-hi una certa distància. I Menorca, on jo havia passat molts estius amb els meus avis, és un lloc privilegiat per viure-hi; té tots els avantatges, tot i que obligui a certes renúncies. És cert que m’hi deixo força diners en els avions i que aquí patim una doble insularitat a la qual s’hauria de trobar una solució pública. No es pot permetre que algú quedi a terra sense rebre la quimioteràpia quan li toca, com ha succeït a qualque amic meu. En tot cas, personalment em compensa. Menorca ha contribuït a reconciliar-me amb la meva feina. D’altra banda, com a mare, he de dir que ser fillet a Menorca és fantàstic!

Per què parla de reconciliació? S’hi havia enemistat amb la feina?

No és això. Em sento molt agraïda de tot el que he pogut fer. Ara bé, sí que vaig patir una mena de catarsi, perquè, en un moment donat, em pesava més la pressió, els deures i la responsabilitat del meu treball, i em demanava si això m’havia fet perdre un poc la frescor. La distància que hi vaig posar amb el trasllat a Menorca em va fer relativitzar-ho i acceptar que, com tanta gent, una no és ni una meravella, ni un fiasco, sinó una persona més al món i que, com a actriu, intenta fer-ho el millor que pot i que sap.

És la vocació la que, sobretot a la joventut, fa creure que hom s’ha de menjar el món?

El món de la interpretació és absolutament vocacional. I, sobretot quan ets jove, t’absorbeix la vida, i penses que ho ets tot o res. Arribats els 50, com és el meu cas, ja ho comences a desmitificar o a relativitzar. Així i tot, després de passar les tres dècades d’ofici, encara sento una gran passió pel teatre. De fet, el teatre és el més semblant a la vida, cada dia has de superar un escull.

Què posa més cap o més cor a les seves interpretacions?

Per mi, en tota interpretació, hi ha una part intuïtiva, aquella bèstia que se suposa que és el talent, però també hi ha una part tècnica, que has après al llarg de l’experiència com a actriu, com també llegint i veient molt teatre. Per això, diria que en la interpretació hi ha d’haver un equilibri entre la intuïció i el mètode.

Com veu el moment actual del teatre?

Complicat. No només l’ha afectat la crisi, sinó també les mesures que s’han pres, com el 21% d’IVA i la retallada d’ajuts. I això que, si ara toca treballar molt més i guanyar menys, ho feim, però el mal és que no hi ha gaire oportunitats. No es pot rebentar la cultura d’aquesta manera. Com a societat, necessitam valors, i els valors els dóna la cultura. En tot cas, jo estic admirada del que fan actualment els actors més joves, en uns moments durs especialment per a ells. I estic admirada del que fan a sales molt petites com la FlyHard, la Beckett o la Nau Ivanow, a Barcelona. Totes aquestes sales són forns d’on surten i sortiran grans artistes. A més d’admirada, n’estic esperançada, perquè crec que la gent que ara té vint anys tornarà a veure la llum i segurament agrairà haver passat aquestes vicissituds. I a la vegada nosaltres els agrairem que ara mateix són els que fan bullir l’olla.

Fins a quin punt se sent lligada al teatre musical?

Mai no m’he sentit encasellada. M’agrada repetir el que va dir Glenn Close: “Perdoni, jo sóc una actriu, que a més canto i ballo”. Són valors afegits, però la formació primera és en teatre.

En què està ara?

A més de continuar amb Toni Xuclà amb el Brasil.cat, estam preparant amb Nina, per a la temporada que ve, un musical especial i essencial, res a veure amb un musical a l’ús. Estic segura que entre Nina, que és una gran músic, i jo, que estic més lligada al teatre, pot sortir un còctel interessant.

Ja que ho ha dit, com porta els 50?

Em sento molt bé! I això que hi ha una part de vertigen perquè ja pots començar a intuir el que serà la senectut. En tot cas, atès que la batalla amb l’edat la tenim perduda, no em preocupo de lluitar-hi. Estic tranquil·la i en plena forma.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF