Trebiño té una nova oportunitat de marxar

VitòriaEn el moment en què Pablo Ortiz de Latierro, d’EH Bildu, va aixecar aquest 15 de juny la makila com a nou alcalde de La Puebla de Arganzón (Argantzun, en euskera), un calfred va recórrer les institucions castellanes i burgaleses. En aquest mateix ajuntament fa 40 anys hi va entrar la Guàrdia Civil per impedir que el consistori votés a favor de l’annexió a Àlaba. Trebiño com a raó d’estat i, per a l’unionisme espanyol, motiu de casus belli.

Alguna cosa semblant, però menor, va passar quan a Condado de Treviño (Trebiñu en euskera): el jeltzale Enrique Barbadillo va aixecar la vara d’alcalde. El mur de la desraó que ha fet fins ara que un territori que és al cor d’Àlaba continuï sota administració burgalesa segueix esquerdant-se. Cal tenir en compte que els primers regidors del PNB i de l’esquerra abertzale van entrar en aquests dos ajuntaments el 2011, ja que fins aquella legislatura els partidaris de l’annexió els defensaven agrupacions independents.

La qüestió de Trebiño és una més d’aquelles incoherències territorials històriques derivades de la manera de marcar fronteres que no tenien res a veure amb la realitat. En aquest cas, un enfrontament entre el rei de Castella i el de Navarra va deixar fa segles una situació que ha perdurat fins avui. Un anacronisme històric que afecta 221 quilòmetres quadrats, dos ajuntaments i gairebé 2.000 persones.

La resolució del TC

Tots els esforços de la gent de Trebiño i de les seves institucions perquè els deixin ser el que ja són per pròpia decisió -és a dir, alabesos i bascos- han xocat amb el tancament de les institucions burgaleses i castellanes. Quan el Tribunal Constitucional va emetre l’última paraula sobre la separació de Burgos, la via oberta en l’article 8 de l’Estatut de Gernika es va tancar de cop. En aquell moment, la legalitat espanyola va sortir en defensa de la incoherència històrica per impedir que els trebiñesos poguessin decidir lliurement i democràticament el seu futur. Tots els intents des del 1980 de regularitzar el clamor“ Trebiño Araba da ” [Trebiño és Àlaba] han sigut infructuosos. L’últim, el 2014.

El sentiment de pertinença a Àlaba i al País Basc ha anat quallant a Trebiño com pluja fina, sempre, i a raig, en algunes ocasions. Amb una ikastola a Argantzun i amb una cada cop més gran i millor vinculació pel que fa a serveis sanitaris, transport, regadiu o esport amb la Diputació d’Àlaba, els partidaris de marxar de Burgos han anat guanyant la partida als defensors de la castellanitat, fins al punt que ja quasi ningú a la zona, excepte el PP, defensa la permanència a Burgos.

Oportunitat històrica

Amb el gran canvi social que s’ha produït en els últims anys i amb les noves majories que s’han configurat en els seus ajuntaments s’obre una oportunitat històrica per resoldre, atenent a la voluntat majoritària dels trebiñesos, un conflicte estancat i que apareix i desapareix de la política basca com el Guadiana, segons interessi parlar, o no, de la territorialitat. Tot i que el PNB i EH Bildu són adversaris polítics a la resta d’Euskadi, la seva unitat d’acció a Trebiño és ferma. El que els uneix a tots dos és aconseguir organitzar durant aquesta legislatura una consulta popular vinculant per decidir la integració dels dos ajuntaments del territori a Euskadi. L’empresa no serà fàcil, ja que sense un canvi legislatiu l’última paraula sempre la tindran les institucions castellanes. El nou temps polític que s’obre a l’estat espanyol i la necessitat que Pedro Sánchez té del suport del PNB i EH Bildu pot ser una oportunitat per resoldre aquest anacronisme històric i que es respecti la voluntat dels trebiñesos.