No és només cosa del passat

Hi ha moltes maneres d’explicar com hem crescut a les Balears. El reportatge de Mercè Pinya sobre el patrimoni arqueològic assetjat, engolit o encaixonat per la construcció en mostra una de les més explícites: hem arribat a menystenir allò que, al mateix temps, declaràvem Bé d’Interès Cultural. És a dir, un patrimoni que, per definició, té un mandat de protecció, també del seu entorn.

El més preocupant, però, és que aquesta no és només una mala praxi del passat. Continua. I, de vegades, ho fa amb l’aval o promogut per les mateixes institucions que haurien de vetllar perquè no passàs. Així, a Menorca, el Consell ha decidit tirar endavant la construcció d’un viaducte a tocar del jaciment talaiòtic de Rafal Rubí, tot i les advertències de la Unesco i el risc de posar en qüestió la declaració de la Menorca Talaiòtica com a Patrimoni Mundial. A Mallorca, el Consell vol aixecar un gran edifici damunt el jaciment de Pol·lèntia per concentrar-hi les troballes arqueològiques de tota l’illa. Un magatzem que es podria haver situat en qualsevol polígon acabarà dins el jaciment a un espai que forma part de la seva comprensió. El patrimoni no són només les pedres que aconseguim salvar d’una obra. També és el territori que les explica.

El problema és que avui no només no esmenam desastres com el de Son Oms, el santuari posttalaiòtic que fa dècades que està dins un parterre de l’autopista de l’aeroport de Palma. Continuam fent animalades. I aquesta mala praxi no sempre és fruit de la ignorància, sinó de decisions avalades per tècnics que apliquen criteris des d’una ètica discutible. El patrimoni, així, continua supeditat a altres interessos, fins i tot quan qui hauria de protegir-lo és qui pren la decisió de sacrificar-lo.