"Aquí no hi cap tothom" (però 19 milions de turistes, sí)

Palma"Aquí no hi cap tothom" ha estat el mantra polític de la setmana. La presidenta del Govern, Marga Prohens, ho va proclamar dimarts en el ple del Parlament, sota l'aprovació de la bancada de la dreta i de l'extrema dreta. No hi caben els migrants –sobretot si són musulmans– ni la memòria democràtica, però sí que sobra espai per als més de 19 milions de turistes –rècord olímpic de 2025–, centenars de milers de cotxes i habitatges de lloguer vacacional. Hi ha tant d'espai que el Consell de Mallorca va proclamar dijous que ja no és necessari reduir el sostre de places turístiques a l'illa, mentre que el Govern proclama el miracle de la contenció i la desestacionalització sense haver posat en marxa cap mesura ni una. Que venen més turistes que mai? Ens hem d'alegrar, perquè l'estiu no es dispara i el negoci puja com l'escuma els mesos que abans no anaven plens de visitants. Ja se sap que un mes buit no és productiu econòmicament. Com que hi caben tants de visitants, tampoc no els apujarem l'ecotaxa, perquè no hem de fer enfadar els hotelers. I això que Prohens ho ha anunciat un parell de vegades. En la seva defensa, es pot dir que el carro dels anuncis està ple d'iniciatives, d'aquesta i d'altres legislatures, l'empremta de les quals només es pot trobar a l'hemeroteca.

És mala sort, però en qüestions d'habitatge no hi ha hagut encara cap miracle. La llista d'espera per un pis públic ja és de gairebé 10.000 persones i les fórmules del Govern no han servit per a res. Xerrar d'emergència ja queda curt, amb cada vegada més persones vivint al carrer i en caravanes, les que tenen més sort. Ara bé, el conseller d'Habitatge, José Luis Mateo, no s'altera i repeteix una vegada i una altra la mateixa resposta: feim molta feina. Tal vegada caldria explicar la diferència entre mesures a curt, mitjà i llarg termini. Perquè les necessitats vitals de les persones són a molt curt termini i no sembla que en aquest àmbit la feina sigui efectiva, per molt que Mateo s'enfadi davant les crítiques i digui que els altres, aquells del Pacte, no varen fer res. És una excusa de mal estudiant: si en suspens moltes, sempre pots dir que als altres de la classe tampoc no els ha anat bé aquesta avaluació.

Adeu a la Llei de memòria

Podem qualificar la setmana de destructiva en l'àmbit democràtic, perquè la Llei de memòria està a punt de desaparèixer gràcies als compromisos del PP amb Vox. En aquest punt, el PP s'ha comportat com un amant deslleial, que ha promès fidelitat segons bufava el vent. Necessitam investir Prohens? Adeu a la Llei. Necessitam desfer un embolic legislatiu que ens causaria molts problemes? Visca la Llei i abraçada amb l'esquerra. Hem d'aprovar algunes cosetes pendents, com obrir les portes a una universitat privada? Idò portada a la Llei una altra vegada. El PP ja va dir que aquesta norma li era ben igual, més que l'escàs grapat de diputats d'extrema dreta que encara no han optat pel transfuguisme. "El problema no és recordar, sinó imposar què hem de recordar", va dir dimarts la diputada del PP Salomé Cabrera. Es veu que el relat que a Espanya va haver-hi un cop d'estat contra un govern legítim l'any 1936 i que a indrets com les Balears milers de persones varen ser ajusticiades pel poder franquista és un record imposat. Estaria bé saber què li fa ganes recordar a la senyora Cabrera, que va sortir obedient al faristol i va dir el que els seus i els altres esperaven sentir. També va parlar de conèixer la història "de manera neutral". Hi ha cap neutralitat possible davant l'incompliment dels drets humans? Potser aquest discurs no és gaire benvingut a llocs com Ucraïna o Gaza, si es tracta de fer una mica de demagògia.

Si alguna cosa es pot agrair a l'extrema dreta és la seva fiabilitat. No hi ha sorpreses. Vox és com un cotxe vell que no es romp mai, que, encara que sigui a poc a poc, sempre arriba al mateix lloc. Potser algú s'ha cansat una mica de les gràcies del portaveu adjunt del partit, Sergio Rodríguez. De tantes que n'ha fet, ha anestesiat la capacitat d'escandalitzar-se d'altres diputats i dels periodistes, que cada setmana pensen que, com en la pel·lícula, estan atrapats en el dia de la marmota.

Per començar, Rodríguez va agafar com a pretext els comerços emblemàtics per lamentar la proliferació de kebabs. Va clamar contra la pèrdua d'identitat cultural en castellà, com manen els cànons del bon espanyolista. Mentrestant, el conseller d'Empresa, Alejandro Sáenz de San Pedro, no va desaprofitar una altra oportunitat per demostrar que, malgrat que el Parlament no és precisament l'àgora d'Atenes, ell no arriba ni als mínims exigibles per a un representant institucional. Un altre que mai no defrauda.

Pel que fa a la Llei de memòria, Rodríguez tampoc no es va desviar del seu guió habitual, com si recitàs alguna oració catòlica a la creu del Valle de los Caídos: les lleis de memòria són una ocasió per a la revenja per part dels perdedors de la Guerra Civil; els ciutadans es preocupen per altres coses; la memòria democràtica representa el sanchisme; la guerra no va ser de bons contra dolents; i Franco va fer molts habitatges i pantans. Fi de la sofisticada argumentació. Però l'esquerra ja va sortir derrotada, amb laments grandiloqüents que varen deixar constància que aquesta ja és una batalla perduda.