El millor estiu d'Alberto Núñez Feijóo: el sacrifici de les àvies

El líder del PP rememora els seus estius al petit poble d'Os Peares

3 min

Alberto Núñez Feijóo, portat en cotxet per la seva àvia quan era un nadó. Cedida

BarcelonaEl retrat té dos punts que criden l’atenció tot i emetre energies contradictòries. A baix, el posat panxacontent de la criatura, que amb les galtes inflades i la cara d’estar-s’ho mirant tot sembla un reietó. A dalt, una ganyota de dolor de l’àvia, que sumada al blanc i negre preconstitucional de la instantània, ens parla d’una època de penúries en què seria impropi somriure a les fotos. Les àvies són un personatge fonamental dels estius que faltava a la nostra sèrie i carreguen amb l’expectativa d'haver de sacrificar tot el temps que calgui per ajudar a cuidar els nens durant uns mesos que no s’acaben mai.

L'infant és Alberto Núñez Feijóo, no deu tenir més de dos anys, i el lloc és Os Peares, un poble que es troba al límit de les províncies de Lugo i Ourense. A Feijóo el retrat estiuenc li va bé políticament: va començar la campanya electoral al mateix lloc de la fotografia, amb la voluntat de reivindicar-se com un candidat humil i arrelat al poble, contrari als esclafits liberals dels seus companys de partit de la gran ciutat. Fent poesia política a partir de les arbitrarietats de la geografia, Feijóo va dir que, com que a la seva vila natal conflueixen les aigües de tres rius, és “un lloc de ponts, on és necessari l’entesa”. Si a Madrid no t’has de preocupar ni tan sols de trobar-te el teu ex, a Os Peares estàs obligat a tenir pau amb tot l’espectre que va dels amics als saludats, cosa que explicaria la coneguda habilitat dels gallecs per a la retòrica ambigua per una simple qüestió de supervivència.

El paper de l'àvia

A part d’un record de dies feliços, Feijóo ens diu que ha triat la foto perquè la seva àvia va ser “una figura fonamental" en la seva infància. És un homenatge retrospectiu: com va explicar al programa de Bertín Osborne, un dels traumes fundacionals del candidat del PP va ser separar-se de la seva àvia Elaida quan als deu anys el van enviar a un internat de Lleó. L’estampa adquireix una flaire d'El florido pensil, la dialèctica entre la disciplina militar i la foscor moral de l’escola franquista, i del record que una educació més amorosa és possible.

Políticament, el conservadorisme reivindica la família com un espai immune a la intervenció estatal i la crítica filosòfica, mentre que l’esquerra la critica com un mecanisme que disfressa com si fos una cosa natural la transmissió de privilegis que caldria redistribuir. Després que la legislatura del PSOE i Podem hagi vist com les mesures socials i econòmiques quedaven eclipsades per les qüestions de gènere, és més fàcil veure la càrrega política del tradicionalisme amb què es vol associar Feijóo. Sense cap proposta coneguda més enllà de la idea purament contracíclica de derogar el sanchisme, Feijóo invoca el convenciment social que la política és una cosa d'alternances, com el pas de les estacions i com els rols de gènere en els bons vells temps. La seva resposta estrella cada cop que el pressionen perquè digui quin problema hi ha amb les reivindicacions del feminisme és fugir d’estudi i dir que “aquests temes no interessen a la gent”. Recorda una de les frases més il·lustres que s’atribueixen al gallec que més anys ha governat Espanya: “Haga como yo, no se meta en política”, i tot plegat probablement reflecteix alguna veritat sociològica profunda del país veí.