Joan Manuel López Nadal: “La democràcia espanyola és manifestament millorable”

PalmaDeixa les coses clares. Com a persona, sempre s’ha declarat republicà i d’esquerres. Com a diplomàtic de carrera, ara jubilat amb la categoria d’ambaixador, sap que ha hagut de ser lleial a l’estat espanyol i al govern que hi hagués en cada moment, li agradàs més, poc o gens. Joan Manuel López Nadal (Palma, 1951), en els darrers anys en la diplomàcia activa, ha estat enviat especial de la presidència espanyola de la Unió Europea per a l’Afganistan (2002), cap segon de l’ambaixada espanyola a Dinamarca (2003), ambaixador de Tailàndia (2004-2009), cònsol general d’Espanya a Hong Kong i Macau (2011) i cònsol general a França destinat a Estrasburg (2015), entre d’altres. Ara és president d’Amnistia Internacional (AI) a les Illes Balears. L’entrevista –també ho deixam clar–, l’hem feta a títol personal. En tot cas, ell sap molt bé, i així ho especifica, quan parla en nom d’AI, quan ho fa com el diplomàtic que s’és fins a la mort o quan ho fa com a ciutadà. Com a tal, a ca seva oneja la bandera republicana.  

Mir la bandera republicana damunt la teulada. Un diplomàtic és un representant del regne d’Espanya?

— Un diplomàtic és un representant de l’Estat, en aquest cas espanyol, per la qual cosa, ara com ara, efectivament ho és del regne d’Espanya. És així quan estàs en actiu, que ets un funcionari i has de complir les instruccions que et donen els teus superiors, el govern de l’Estat, sigui quin sigui aquest govern. Ara bé, des del moment que estic jubilat i visc a ca meva, tinc llibertat i no represent ningú. Ara puc fer activitats que abans no podia fer i també defensar determinades idees, causes en matèria de drets humans, drets socials, llengua o qualsevol causa que és important, si més no des del meu punt de vista. El meu estatus actual és el de ciutadà d’aquest país, així que tinc el dret, i a pics consider que també el deure, de defensar les causes en les quals crec. 

Al llarg de la vostra carrera s’ha contradit l’obligació professional de lleialtat amb la ideologia pròpia?

— Sí, és clar. En certs moments he hagut de defensar punts de vista amb els quals no estava d’acord. Ara crec que ho puc dir, perquè és passat: quan hi va haver la guerra de l’antiga Iugoslàvia, als anys 90, jo estava destinat fora, i el govern de l’estat espanyol va prendre determinades posicions amb les quals jo no estava gens d’acord. 

Quines?

— Jo no crec que sigui discret ni oportú entrar en detalls. El fet és que jo no estava d’acord amb la línia d’aquell govern ni amb el que va decidir. Però, naturalment, en les comunicacions que vaig fer amb els funcionaris dels països on jo estava acreditat, hi deia ben clar que “la posició del govern de l’estat espanyol és aquesta, aquesta i aquesta”. En determinats moments hem de cercar la manera de no entrar en contradicció entre les instruccions i la nostra consciència.

Hi deu haver hagut vegades que les instruccions han estat males d’empassar.  

— Sí, però em poden haver servit per aprendre. En record un cas: jo estava destinat a una capital europea –no en diré el nom també per discreció. Era el segon de l’ambaixada quan hi va haver els atemptats de l’11 de març a Madrid, el 2004 [se li adverteix que els seus càrrecs són públics, però ell torna a apel·lar a la discreció i continua]. Aleshores, el govern d’Aznar i la ministra d’Exteriors, Ana Palacio, es varen encabotar amb la idea que l’autor de l’atemptat era ETA. Nosaltres ja sabíem que no era vera, n’hi havia proves. En un telegrama xifrat, des de Madrid ens deien que havíem de transmetre, al govern del país on estàvem, que havia estat l’organització terrorista ETA. Com a número dos de l’ambaixada, jo desxifrava els telegrames. El vaig dur al meu ambaixador –home d’idees conservadores, molt bon professional, només que d’idees diferents de les meves. Ell el va llegir un parell de vegades, em va mirar als ulls i només em va dir una paraula: “Ignora-ho”. Em va donar una lliçó de professionalitat i dignitat. No faríem el contrari, però tampoc allò que ens demanaven, perquè sabíem que era una mentida i una immoralitat. 

Vàreu ser enviat especial a l’Afganistan just acabada la intervenció bèl·lica. No us creava rebuig, com sí que us va passar, anys després, amb la de l’Iraq? 

— Gens ni mica perquè, a diferència de la guerra de l’Iraq, la de l’Afganistan estava més que justificada. Hi havia hagut una agressió i hi va haver un mandat de les Nacions Unides. Va ser una intervenció legítima i correcta des del punt de vista del dret internacional. Una altra cosa és que s’hagi duit bé, que crec que no, perquè vint anys després veim que els talibans que havíem fet fora tornen a governar i fan desastres per a la població afganesa i sobretot per a les dones. La guerra de l’Iraq sí que va ser totalment il·legal i injusta. Una vintena de diplomàtics, llavors destinats a Madrid, vàrem expressar la nostra discrepància en una carta dirigida al secretari d’Estat. Jo em vaig plantejar deixar la carrera, però un amic m’aconsellà que demanàs destinació a una capital europea, i així ho vaig fer. Just un any després, l’atemptat de l’11 de març, de qualque manera, demostra que, a part de la injustícia de la intervenció a l’Iraq, l’error va tenir conseqüències molt negatives que va pagar la població espanyola i, en concret, la de Madrid. 

Internacionalment, Espanya perd batalles judicials que qüestionen la llibertat i els drets aquí. La setmana passada, la de Valtònyc. Què en pensau?

— En pens –i això no ho dic com a diplomàtic, sinó com a ciutadà– que la democràcia espanyola és manifestament millorable. En primer lloc, la monarquia ens l’han imposada, Franco; no l’hem elegida. Jo, per moltes raons, som republicà, però crec que els monàrquics tenen dret a ser-ho. Hauríem de poder debatre-ho i decidir-ho democràticament. Després, casos com el de Valtònyc, el de Pablo Hasél, els judicis del procés independentista, l’espionatge del Pegasus, la relació entre la justícia i la política, entre moltes altres coses, demostren no que Espanya sigui una dictadura, que no ho és, sinó que és una democràcia imperfecta, feble. I hem de pensar que, ara, quan hi ha règims totalitaris amb ànsies imperialistes com és el de Putin i el de la Xina, el millor servei que podem fer a aquests dictadors és afeblir les nostres democràcies. 

Això ho diríeu també respecte de l’extrema dreta?

— És clar. El perill no només el tenim fora, també és dins, però no només a Espanya, sinó a Europa amb els nostàlgics del feixisme, de la dictadura o del nazisme, del totalitarisme racista, homòfob i misògin, que representa l’extrema dreta. Si no protegim les nostres estructures democràtiques i no feim un esforç sobretot en les polítiques socials, de donar suport a la gent que més ho necessita, estam conrant el terreny en el qual els enemics de la democràcia, espanyols o de fora, poden treure avantatge. No és tan sols que la nostra democràcia és dèbil, sinó que a més la capolam. És molt necessari reforçar-la i protegir-la perquè el perill que tenim, tant fora com dins Espanya, és molt seriós.

Què és el que us ha fet assumir la presidència d’Amnistia Internacional a les Balears? 

— Som soci d’Amnistia de fa 30 anys, però ha estat un pic jubilat, amb llibertat personal i temps lliure, que he mirat de donar sentit a aquesta vida amb causes que per mi ho mereixen. Poques n’hi ha de millors i més nobles que la defensa dels drets humans. I Amnistia, com a organització no governamental internacional, té aquesta preocupació: defensar els drets humans de tothom i pertot. Ara, els companys de les Balears, m’han fet la confiança i l’honor de fer-me’n president, i els estic agraït. És una responsabilitat, ho sé. Per sort, hi ha un equip molt bo de gent competent i entusiasta, i mirarem de fer-ho tan bé com sigui possible.

Entre les vulneracions dels drets humans, quina us preocupa més, si és que en podeu dir només una? 

— Els atemptats més greus contra els drets humans són tots els que impliquen discriminació: entre homes i dones, entre homosexuals i heterosexuals, per motius racials o ètnics, per motius religiosos, entre els que són del lloc i els que són de fora, dels que parlen una llengua respecte dels que en parlen una altra. A escala mundial, ara tenim la invasió d’Ucraïna, on –com ha denunciat Amnistia– hi ha crims de guerra, els que es fan contra poblacions civils indefenses. També hi ha casos de neteja ètnica o de persecució d’un poble per ser el que és, com passa amb els uigurs a Xinjiang, amb més d’un milió de persones en camps de concentració que els xinesos en diuen de ‘reeducació’. I altres guerres...

Ho dèieu fa no res: creixen les ànsies imperialistes.

— La visió heretada de la Guerra Freda és el dilema entre bons i dolents. Per a les democràcies occidentals, els Estats Units i Europa eren els bons, i la Unió Soviètica i els seus, els dolents. Des del punt de vista contrari, no només des del bloc soviètic, sinó també des d’una certa esquerra –comunista o rància o nostàlgica, que justifica el totalitarisme per assolir determinada igualtat social–, és a l’inrevés: els dolents són els americans i els europeus. Aquest maniqueisme ha deixat empremta avui dia. Aquesta esquerra és capaç de qüestionar que Putin és l’agressor d’Ucraïna, quan per mi és evident que ho és. La guerra d’Ucraïna ha començat per una agressió criminal, il·legal i injustificable de la Rússia de Putin contra el poble ucraïnès. I els ucraïnesos es defensen d’una manera admirable i sorprenent, i els hem d’ajudar tant com puguem. Alhora, hem d’explorar vies perquè arribin a un cert acord i la guerra s’acabi com més aviat millor. Ara bé, amb l’objectiu d’acabar-la aviat no es pot premiar l’agressor, no es pot acabar de qualsevol manera. Crec que Europa i l’OTAN ho estan fent bastant bé en aquest sentit. Que Finlàndia i Suècia hagin demanat l’ingrés a l’OTAN demostra que Putin s’ha equivocat greument. Ell volia afeblir l’OTAN i la UE i les ha reforçades.

Creis que Putin canviarà un poc el seu discurs?

— Potser si veu que no li va tan bé com esperava. Però la meva esperança està més en el poble rus. Putin no només tortura i assassina ucraïnesos, oprimeix també el seu poble. Pensau que a Rússia només de dir la paraula guerra et fiquen a la presó. A més, quan els russos s’adonin que tenen més de 20.000 morts a Ucraïna, les famílies afectades hauran de pensar per què els passa això i hauran de fer qualque cosa dins el país. És la meva esperança, que el poble rus s’adoni que Putin és el problema. I també els hem de mirar d’ajudar, perquè en el futur, quan això s’acabi, Europa i Rússia s’hauran d’entendre. I allò que no hauríem de fer, perquè seria molt perillós, és tirar Rússia en els braços de la Xina.

El binomi Rússia-Xina.

— Seria un binomi curiós, el contrari de la Guerra Freda, quan l’URSS era el germà gran i la Xina, el petit. Ara Moscou seria el satèl·lit de Pequín. I això no és bo per a Rússia però tampoc per a Europa. Per això crec que, amb Putin o sense –millor sense–, en un cert moment haurem de cercar un punt de trobada entre Europa i Rússia.

La coneixeu bé. La Xina us preocupa especialment?

— Sí, però també hi comença a haver signes que l’esperança pot ser dins la Xina mateix. Xi Jinping vol tornar al cabdillisme unipersonal de l’època de Mao, cap suprem i etern. Era el seu pla i semblava que li anava molt bé, però ara se li ha complicat. La guerra d’Ucraïna no és bona per a la Xina perquè ha donat suport a Putin, i a Putin no li va bé. A més, Xi Jinping ha vist que, davant Putin, els EUA i Europa han fet front comú. I això li fa veure que si la Xina miràs de fer a Taiwan el que Rússia ha fet a Ucraïna, es trobarien amb una reacció molt semblant, no només dels EUA i els aliats europeus, sinó dels aliats asiàtics dels EUA: el Japó, l’Índia, Austràlia, Corea i altres països farien front a l’expansionisme xinès. I encara més, on el covid té ara més intensitat és al país d’on sorgí. Han aïllat una ciutat de 26 milions d’habitants, Xangai, capital econòmica, amb grans conseqüències. És tan desmesurat, que viola brutalment els drets humans i ha provocat protestes populars. Potser la potència xinesa que es presenta tan forta ho és menys del que sembla. Però, com han dit alguns analistes americans, una potència que ha pujat molt i s’estanca és quan pot ser més perillosa. 

Europa té molts compromisos amb la Xina.

— Això està canviant un poc. Ens hem adonat dels perills de la dependència, com la del petroli i el gas amb Rússia. Si tenim una dependència tecnològica de la Xina, ens podem trobar que sigui una amenaça a la nostra seguretat per part d’un règim totalitari. I el Big Brother pot tenir controlat tothom amb intel·ligència artificial. La UE ja no veu la Xina com un soci fiable.

Pegasus és una vulneració dels drets humans.

— Em conforta dir que Amnistia ho ha denunciat. Pegasus envaeix la privacitat no només dels espiats, sinó també dels seus contactes. Vulnera el dret a la intimitat, a l’honor, a la privacitat. I aquí, i ara sí que parl per mi, crec que el govern de l’Estat ha de fer més del que ha fet. Canviar la directora del CNI no basta. És inacceptable que una ministra normalitzi un espionatge perquè no es poden fer servir mitjans que violen drets humans. Si ho troba normal, potser ha de deixar la seva feina a una persona més responsable.

Com veu un republicà els darrers moviments de la família reial, com el viatge a Espanya de l’emèrit?

— La visita a Espanya del rei emèrit acabarà creant a la casa reial més problemes que altra cosa. Però això és el seu problema. Per als republicans com jo, tot el que deteriori la imatge de la monarquia és un servei a la causa de la república. També he de dir amb una certa autocrítica que seria una pena que la república arribàs més pels errors i les malifetes dels Borbons que pels mèrits i els ideals republicans. És ben trist haver de dir que la família reial és qui més favors ens fa als republicans.