La història interminable del gonellisme

PalmaNo hem pogut detectar precedents nítids de gonellisme mallorquí que es remuntin més enrere que el principi de la dècada dels setanta, durant les acaballes del franquisme. Tot esclata, concretament, a final del juny del 1972 mitjançant una lletra d’un tal Pep Gonella al Diario de Mallorca. En aquest sentit, ni el costumisme vuitcentista ni la Gramática de la lengua mallorquina (1835) de Joan Josep Amengual, ni els germans Villalonga ni l’Escola Mallorquina, ni molt menys la figura de mossèn Antoni Maria Alcover es poden considerar emparentats amb el fenomen. De fet, va ser el deixeble del canonge de Santa Cirga, Francesc de Borja Moll, el principal opositor a les tesis gonellistes. Moll es veié obligat a entrar en lliça per tal que els gonelles no s’apropiassin del referent alcoverià, sobretot perquè l’havien acusat a ell directament de pervertir l’esperit del mestre. Alcover, que havia estat primer president de la Secció Filològica de l’Institut, es convertí després en l’enemic públic número u de Catalunya. Traspassat a començament dels anys trenta, als anticatalanistes illencs, tanmateix, aquest fet no els havia passat per malla.

Del pseudònim de Pep Gonella, que el 2017 es revelà a IB3 que encobria Josep Zaforteza (explicà que havia ocultat la seva identitat perquè, en aquella època, presidia el consell d’administració del diari), en deriva el nom de ‘gonellisme’. Una gonella és una peça de vestir de la pagesia de cos i falda que duien homes i dones. Gonella seria el llinatge i de nom es batejaria com a Pep a partir d’una famosa cançó folklòrica que comença així: “En Pep Gonella té un ca de bou, / el va baratar amb un ou de xoriguer...”. Va ser també el mateix Gonella qui trià la indumentària amb què endomassar-se davant els seus congèneres, però, quan aquell mateix any, Moll escollí un pagès descalç amb capell, malgirbadot i amb un càvec per il·lustrar la portada del clàssic Polèmica d’en Pep Gonella, que aplegava bàsicament el foc creuat entre Zaforteza i el mateix Moll, ja resultava difícil no identificar aquell homeless amb en Pep Gonella. La pretesa intenció de l’editor havia donat bon resultat.

Anticatalanisme furibund

Amb el temps, el gonellisme ha derivat en un anticatalanisme furibund tot i que, d’entrada, no qüestionava la unitat idiomàtica. Igualment, el moviment ha estès les seves xarxes tant per Menorca com per les Pitiüses, té el seu mirall homònim en l’arrelat blaverisme valencià, també a l’Aragó es detecta una oposició tibant al català, però, curiosament, no trobareu exemples de rossellonesos, algueresos ni andorrans que dubtin que la llengua que empren és català. Els primers, val a dir-ho, sovint independentment de la llengua en què us enraonin, se sentiran del tot agreujats si per un sol segon vacil·lau mínimament sobre la seva pertinença a la catalanitat. En resum, el secessionisme lingüístic català és una manifestació genuïnament espanyola. Aquests mateixos individus obcecats a deslligar-nos de les terres continentals de parla catalana són obsessivament balearistes en la mesura que el concepte autonòmic forma part de l’ statu quo constitucional amb què ells s’identifiquen plenament. Els gonelles solen ser sempre rabiosament espanyol(iste)s.

Convindria, tanmateix, fer una apreciació aquí entre el gonellisme “il·lustrat” -com s’han autoanomenat-, que denuncia amb recança l’allunyament de les modalitats pròpies del català illenc en favor de la norma barcelonesa, enfront de les tesis negacionistes que desvinculen els parlars insulars del català o que àdhuc pretenen fer creure que la llengua d’aquí es remunta més enrere que la de Catalunya.

La polèmica estival dels anys setanta al rotatiu encengué tantes passions que, en un moment determinat, el diari optà per no estampar més textos que els dels dos protagonistes d’una picabaralla en què també hi havien pres part, per un costat, Josep M. Llompart, i per l’altre, Lluís Ripoll o Antoni Alemany. Aquests dos darrers podien haver amagat l’autèntic Pep Gonella -Moll s’ensumava que, de fet, ho podia ser qualsevol de la A[lemany] a la Z[aforteza].

Jaume Martorell

Els gonelles s’indignen bastant que sota aquest mateix paraigua s’aixopluguin des de propostes més sòlides com les d’en Pep Gonella fins a les més histriòniques, com ara les de Jaume Martorell. Aquest darrer fou el responsable de l’incendi del repetidor de TV3 a Alfàbia el 1989, però l’any 1979 ja havia estat detingut com a responsable d’haver dipositat un artefacte explosiu al Govern Civil perquè el governador nomenat era català! No distava més d’un lustre de la polèmica d’en Pep Gonella, encara que hem davallat un parell d’esglaons quant a la seriositat; Martorell edità els devers tres-cents números que sortiren de Sa Fuya Informativa, el pasquí més representatiu del Centro Cultural Mallorquí que ell mateix presidia i que havia fundat el 1978. De l’ortografia més o menys condreta que usen els moderats passam a una normativa matussera, infecta i dificilíssima de la qual només sabem com s’escriu una paraula, baléà, fossilitzada de llavors ençà en S’Acadèmi de sa Llengo Baléà (1992), el I Congrés de Filologia Baléà (1993), el partit polític Unió des Pobble Baléà (1998), la Gramàtica (normativa) d’es Baléà (2005) o el Grup d’Acció Baléà (2011, però darrerament Balear, segurament per influència de la Fundació Jaume III).

El neogonellisme

La Fundació Jaume III es presenta en societat el 2013 amb la intenció de reivindicar les modalitats illenques. El nom, en al·lusió al darrer monarca privatiu del Regne de Mallorca, que caigué a la batalla de Llucmajor davant les hosts catalanes de Pere III el Cerimoniós, suposa evidentment tota una declaració d’intencions. El primer president, Josep Zaforteza, no és altre que en Pep Gonella, exsenador de la UCD i marmessor de l’obra de Llorenç Villalonga. Això facilità que Maria Antònia Lladó, la dona del diputat Xavier Pericay, “traduís” en mallorquí Bearn o sa sala de ses pepes (2015) publicat per Sloper amb una sucosa subvenció de l’Institut d’Estudis Baleàrics durant la legislatura ominosa de José Ramón Bauzá. El seu web disposa del primer traductor castellà-mallorquí en línia i han publicat obres com En defensa des mallorquí de Joan Font Rosselló i Sa norma sagrada de Joantoni Horrach i el mateix Font. És, sens dubte, l’entitat gonellista econòmicament més solvent i la que més ressò mediàtic ha adquirit fins ara.

Però el neogonellisme de la Jaume III, actualment rebatejada com Sa Fundació, tampoc no posa en dubte la unitat de l’idioma. Escriuen un català bàsicament estàndard que reclama l’acceptació “legal” de l’article salat refregit en un balear formal, mot aquest que ara recupera la erra final i del qual s’elimina el doble accent. Anticatalanistes de soca-rel, no és anodina aquesta defensa que dèiem que fan sempre de l’Arxipèlag i aquesta voluntat per fer servir un nom impostat, el de balear, del qual s’han començat a apartar amb adhesius adreçats al petit comerç com ara l’ambigu d’“Aquí xerram mallorquí” o el més agressiu “El mallorquí, com el ferreret, en perill d’extinció”. El primer va acompanyat d’una bandera de Mallorca amb quatre barres que s’allunya dels corrents més radicals, que la reduïen a tres, perquè tampoc no podien comportar que els antics territoris de la Corona d’Aragó compartíssim les quatre ditades de sang del comte Guifré el Pilós. No cal aclarir que, moltes vegades, qui presum, fa fum i quan t’endinses en aquests establiments o bé no se t’adrecen en català o bé sí que t’hi parlen però desconeixen el missatge subliminar que s’amaga al darrere o què pretén l’associació que els subministra. Els qui pengen el del ferreret, en canvi, ja deuen saber més de quin peu coixegen.

Políticament, quasi totes les formacions del centredreta -i quan han estat d’esquerres, les hem reassignades a l’altre flanc!- s’han abonat en major o menor mesura al discurs gonella anticatalanista: la UCD, l’AP-PP, Fuerza Nueva, ASI, UPyD, Cs, Falange, Clau de Mallorca, l’esmentada UPB, PLIB, Vox, Sumam... L’entitat anticatalanista per excel·lència, Fundación Nacional Círculo Balear (1999), fundada per Jorge Campos, el 2017 es dissolgué per formar un partit polític nou, Actúa, que hagué de baratar de nom per tal com col·lidia amb la plataforma de Llamazares i Garzón, per una banda, i, per l’altra, per l’embranzida que prenia Vox arreu de l’Estat. Amb el PP esmaperdut, ballant entre els dimonis de Casado i Company, i Pericay descavalcat d’un Ciudadanos de Pérez-Ribas que cerca reinventar-se a si mateix, tot pareix indicar que Vox serà l’opció política elegida en massa per part de tot aquest secessionisme més recalcitrant per continuar colcant en la seva pròpia història interminable.