Espanya i el nou desordre mundial

MadridEn l'ordre intern, la gran novetat dels darrers dies ha estat la visita a la Moncloa d'interlocutors polítics que estan al Congrés, però que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha preferit convocar individualment. Es podia pensar que l'opció donaria lloc a un contingut més o menys confidencial, que es buscava l'oportunitat d'aconseguir aproximacions més difícils d'obtenir en les sessions del Congrés. Però no ha sigut així. La legislatura continua dominada per estratègies que responen a l'interès immediat. Ningú cedeix ni un pam de terreny. No es pot mostrar debilitat. El somriure de Sánchez cada cop que rebia algun dels convidats al diàleg sobre les noves prioritats europees en matèria de defensa i seguretat no ha reflectit el clima dels contactes.

La desconfiança, de tots contra tots, continua sent patent. No obstant això, la nova situació internacional i el replantejament de les prioritats de l'Europa comunitària interpel·len molt directament les forces polítiques i reclamen responsabilitat. Aquesta exigència pesarà de manera molt forta sobre les espatlles de socialistes i populars, que tard o d'hora s'hauran de retrobar, perquè no té sentit alimentar ficcions. Des que el PSOE es va convertir a l'atlantisme i es va jugar la continuïtat al govern amb un referèndum sobre la permanència d'Espanya a l'OTAN, les diferències amb el PP sobre les grans decisions en matèria de defensa han sigut mínimes, si deixem a banda aspectes o episodis concrets que responen a una altra lògica, com el Sàhara o la guerra de l'Iraq, i que els socialistes han destinat més fons a despesa militar que no pas el PP durant els anys de presidència de Rajoy.

En els pròxims mesos, aquest diàleg haurà de tenir continuïtat. I sense gaires complexos. El país ha canviat molt des d'aquella experiència de l'ingrés a l'OTAN. Gairebé tothom pot entendre que han quedat molt enrere les propostes d'aïllament d'un país com Espanya, potència mitjana del sud d'Europa. Preparar-se per a un esquema diferent de seguretat, menys dependent dels Estats Units, és una necessitat, i relativament urgent. Europa havia de reaccionar, i ho ha fet, ho està fent. Té raó Sánchez quan explica que s'ha d'aprofitar l'ocasió per tancar files amb països, com els nòrdics i els Bàltics, que esperen solidaritat per fer costat a les seves angoixes, des que fa ja més de tres anys Putin va iniciar la invasió d'Ucraïna. De fet, la victòria de Trump i el canvi de posició dels americans respecte a Europa ha precipitat decisions que s'haurien d'haver pres fa anys. Per descomptat, des del 2014, per exemple, amb l'annexió russa de la península de Crimea.

Sánchez, que sempre ha buscat donar una projecció internacional a la seva executòria com a president, és molt conscient del repte que suposa per a Espanya aquest gir radical en la reflexió d'Europa per garantir la seva seguretat. El seu govern de coalició se la juga dintre i fora del país. Potser també per això la infreqüent deferència de rebre a la Moncloa els líders i portaveus dels partits amb representació parlamentària, exclòs Vox. Però les amabilitats i els somriures de circumstàncies han de ser compatibles amb dos tipus de lleialtat. En primer lloc, la que ha de tenir amb la societat espanyola per no fer jocs de mans i ocultar informació sobre els costos de l'operació defensem Europa. Això vol dir donar un paper essencial al Parlament en el control de l'acció de govern en aquest capítol. I, en segon lloc, haurà de ser capaç de mantenir el compromís adquirit d'evitar que la nova despesa militar i de seguretat –cibernètica, per exemple– perjudiqui l'ampli capítol de polítiques socials que el PSOE ha tractat d'impulsar en paral·lel al creixement econòmic. El paper de Podem i de Sumar hauria d'orientar-se més en aquesta direcció.

En el cas dels primers, serà difícil perquè continuen instal·lats en una mentalitat d'arrels històriques i ideològiques profundes, que té un punt d'ingenuïtat. És allò que val més gastar en hospitals i escoles que en armament. Que els ho preguntin als palestins de Gaza. No sé quants centres sanitaris i quantes aules els queden incòlumes al seu territori, el que Trump vol convertir en un paradís del luxe per al turisme. D'altra banda, en el cas de Sumar hauria de ser innecessària la repetició d'escenes com la de la recent trobada entre Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, encara que només sigui perquè tots dos s'asseuen al mateix consell de ministres. La vicepresidenta té les seves necessitats electorals, però no les omplirà a les butaques de la Moncloa, sinó perseverant en el capítol social de l'acció de govern, que per les raons dites haurà de ser objecte de protecció i garantia.

El paper de Feijóo

Per a Feijóo, aquesta situació hauria de representar una oportunitat. A l'inici de la legislatura, el líder del PP va proposar, entre altres possibilitats, un cert repartiment de l'espai i el temps de govern amb el PSOE, per demanar que el deixessin arrencar i analitzar els resultats dos anys més tard. Va ser una proposta certament estranya, més pròpia dels governs municipals. Però em pregunto què estaria dient i demanant ara si els socialistes ho haguessin permès, cosa inversemblant amb Sánchez al capdavant. On vull anar a parar és a la constatació que el rearmament d'Europa no admet dissidències entre el govern i l'oposició popular. Vox ja ha omplert la seva quota amb les passejades d'Abascal per alguns actes a Washington els darrers mesos, i amb quatre abraçades a Milei. El paper de Feijóo ha d'aspirar a ser més consistent i seriós. El líder popular no és un Manuel Fraga del segle XXI. L'actuació descentrada de la dreta espanyola en relació amb la permanència a l'OTAN és irrepetible. La qüestió no és que el PP hagi de córrer per auxiliar Sánchez, sinó que ha d'aprofitar l'ocasió per reforçar la seva imatge de partit de govern malgrat Mazón.

Mentrestant, des de Catalunya convé la participació activa, no contemplativa, i la paciència. Ja s'ha deixat de parlar de finançament, de sobirania fiscal i de control de fronteres i immigració. Ara tot això sembla petit, comparat amb el nou desordre mundial. Però el propòsit hauria de ser el mateix, fugir de la política virtual, fer front als debats quan toca, i aprofitar les ocasions quan es presenten. També això és un repte, us ho puc assegurar.