Dos i dos: vuit
Aquesta setmana el Partit Popular ha donat a conèixer algun detall –a part del que ja va filtrar la premsa, relativa a l’amnistia urbanística– del que està treballant en forma de decret llei per resoldre, suposadament, l’emergència d’habitatge que pateixen les Illes.
I com? Amb les receptes neoliberals de manual de sempre: deixar-ho en mans de la iniciativa privada, àvida de noves enginyeries polítiques i discursives que els permetin continuar intervenint en el mercat amb facilitat i avantatges. Per una banda, amnistiam les il·legalitats i, per l’altra, modificam les planificacions urbanístiques i territorials per poder continuar construint, i cedim sòl públic a la iniciativa privada perquè hi construeixi. I tot això en nom de la responsabilitat i l’emergència social relativa a l’habitatge. És a dir, que la planificació, que és el que és competència de l’administració pública, s’obvia majestuosament. I totes les possibilitats que té també l’administració pública, des de les seves competències, de blindar i garantir el dret a l’habitatge, també les obvien totes, perquè, és clar, així és més fàcil. La presidenta Prohens ressaltava com a fet positiu la rapidesa amb què s’han acordat aquestes mesures i és que, òbviament, el que requereix temps és abordar la problemàtica en tota la seva complexitat, avaluant quins són els motius no de la manca d’habitatge –que d’haver-n’hi, n’hi ha–, sinó de la impossibilitat de tantíssima gent de poder accedir a la compra o lloguer d’un al territori on resideix. Que no és el mateix.
Especulació immobiliària, mercat de luxe en augment, compravenda per part de no residents en auge, mercantilització turística de l’habitatge sense control, polítiques urbanístiques que incentiven noves borses de creixement i deixen els centres dels municipis buits i en constant degradació... són algunes de les causes, juntament amb la precarització generalitzada de les condicions de vida i treball a les Illes. Davant això, s’obvien les possibilitats d’actuació damunt el parc d’habitatges buits; polítiques socials que treguin habitatge del mercat; parc d’habitatge públic; regulació dels preus de lloguer i incentiu del lloguer social; cedir sòl públic a cooperatives d’habitatges, encetant les possibilitat de la iniciativa publicocooperativa o publicocomunitària, que són les que tenen garanties de donar resposta real a les necessitats socials... Tantes i tantes polítiques que, ben articulades, tendrien sentit des de la perspectiva d’emergència, des de la perspectiva de garantir un dret fonamental i des de la perspectiva de posar fre als processos d’exclusió i despossessió.
Per què no s’han assegut amb els sectors que treballen allò social, que són els que vertaderament coneixen la realitat del que implica l’emergència d’habitatge? No, només es pensa en la iniciativa empresarial i la propietat privada, que ara es beneficiarà de l’amnistia i de tenir dues cases per comptes d’una i treure’n el doble de rèdit econòmic, seguint les lògiques del procés acumulatiu, i augmentant la desigualtat ja creixent entre els que no tenen habitatge en propietat i aquells que són multipropietaris.
I això és només el principi. És molt probable que rere conceptes que s’han anat integrant al discurs polític i que venen de les reivindicacions socials, com les declaracions d’emergència d’habitatge o climàtica, vegem aquest tipus de polítiques liberals que donen tot el poder a la iniciativa privada perquè adopti el discurs i vengui falses solucions per poder continuar dins el seu marc ideològic de creixement sostingut i il·limitat. Així la lluita contra el problema de l’habitatge es resol ignorant el problema (l’autèntic) i fent-lo servir d’excusa per construir més en unes illes ja saturades, amb una qüestió demogràfica complexa i en què l’escletxa entre més gent cada vegada més pobra i menys gent cada vegada més rica creix sense límits. I el problema del canvi climàtic es resoldrà també ignorant-lo –ja donarem el condol a les víctimes quan sigui el cas, com aquesta setmana passada a Madrid o fa no tant a Sant Llorenç– i s’aprofitarà per allargar la temporada, com el que ja s’ha anunciat en el cas dels creuers: vendre sol i platja els mesos d’hivern i invertir quantitats ingents de doblers públics a fer dics de contenció per salvaguardar tota l’oferta de primera línia, especialment els xibius en domini públic i els megaiots amarrats als ports. I si no podem salvar les embarcacions dels rics de les catàstrofes, serem capdavanters en indústria nàutica de reparació d’embarcacions afectades per fenòmens climàtics extrems, que per a això ja tenim una Conselleria de la Mar. Sembla absurd? Doncs al meu entendre, tant com xapar pisos per resoldre el problema de l’habitatge.
