Vox: les puces piquen
No hauria de sorprendre ningú que el partit que acumula més crisis internes a les Balears des de principis de legislatura (entre escissions, acusacions creuades i vots particulars) estigui passant ara el seu propi calvari en l’àmbit estatal. Consti que no faig servir aquesta expressió tan pasqual i tan cristiana perquè sí: el que està vivint Vox aquestes setmanes és l’esclat d’una escalada que la seva tradició (sic) democràtica (sic) ha precipitat des que varen començar a torpedinar el mapa de partits espanyol. Qui es podia imaginar que una força tan oberta a la reflexió, tan amiga de les complexitats, tan amant de les llibertats individuals i del diàleg acabaria fent aigua per tots els costats? Qui hauria dit que el partit de les polseretes amb la bandera de l’Imperi i els ‘fachalecos’ (potser en català en podríem dir ‘fatxapits’…) acabaria tenint problemes interns greus per manca de debat i de consens?
Els resultats electorals a les darreres eleccions a l’Aragó, Castella i Lleó i Extremadura podrien fer pensar que el partit es troba en plena forma, però la seva realitat interna és molt diferent. Mentre les respectives formacions autonòmiques malden per condicionar o per entrar en aquests governs, pareix que nombrosos militants i fundadors de la formació d’extrema dreta estarien intentant forçar un congrés extraordinari per tal de posar fi al lideratge de Santiago Abascal (aquell senyor que fa dècades que denuncia els vicis de la casta política sense haver fet feina mai de res més, sí, l’home amb pèl al pit que es va botar la mili), mentre que, en paral·lel, la Justícia investiga dos alts càrrecs del partit acusats de revelació de secrets.
A les Illes, mentrestant, el PSIB fa pocs dies feia un enèsim intent per fer fora Gabriel Le Senne del càrrec de President del Parlament, del qual no ha estat digne des que el PP l’hi va atorgar. L’acusaven, de fet, de ser com el seu partit: contrari a la pluralitat i a la neutralitat que haurien de marcar l’exercici d’aquest càrrec i còmplice, al cap i a la fi, d’estendre i legitimar els discursos i valors que permeten agressions homòfobes com la que fa uns dies patia un docent de l’IES Baltasar Porcel d’Andratx (una agressió que el Parlament ha condemnat en ple, sense el vot de Vox). El PP, però, s’ha estimat més ignorar l’oferiment dels socialistes i mantenir al càrrec aquell que va esqueixar el retrat d’Aurora Picornell, una dona empresonada, torturada i assassinada pels partidaris d’una dictadura que ni el PP ni Vox no han condemnat mai.
Fa uns anys, arran d’una decepció personal, una bona amiga em va dir que de vegades hi ha persones que segons com també són puces, i que les puces, ja se sap… Les puces piquen. Així, no és cap sorpresa que el partit que ha sembrat la discòrdia i la intolerància, aquells que han agrit el debat polític fins i tot abans de tenir representació a cap parlament, ara beguin la seva pròpia medicina i s’ataquin entre ells. Si no fos pel patetisme, donaria gust de mirar i tot.