25/06/2023

Què ha votat Barcelona

Els temps marquen polarització i qualsevol situació sembla propícia a esbroncar-nos, engegar-nos a dida i cridar "Vergonya, vergonya!" Ara li toca a l’Ajuntament de Barcelona, oblidant el que ha passat al de Girona, o el que es va fer en les darreres eleccions catalanes, o en tantes altres conteses en què els resultats electorals són només un primer pas per mesurar el suport a cada partit, no les tendències profundes de la societat, que poden expressar-se més o menys agrupades en un sol partit o en uns quants; la casuística és immensa, i no hi entraré pas, que tot plegat és només l’escuma. 

Més enllà de les crítiques a aquesta persona o l’altra, crec que cal preguntar-se què sol votar i ha votat, també aquesta vegada, Barcelona, o, dit més exactament, quines són les opcions majoritàries de la nostra ciutadania. He revisat el nombre de regidors de cada partit des de les primeres eleccions democràtiques, l’any 1979, fins a les actuals; 12 conteses electorals, que ja ens donen el panorama d’unes tendències de fons. Doncs bé, si sumem els regidors obtinguts per les forces d’esquerres, comptant entre elles el PSC, ERC i IC, substituïda a partir del 2015 pels comuns, dels quals forma part, i la CUP, el nombre de regidors obtinguts és molt estable; només en un cas, l’any 2011, estan per sota dels 20 electes sobre 41, que és el total de representants de la ciutat a partir del 1995. La mitjana és de 23,5 regidors per als partits representatius de les diverses opcions situades a l’esquerra. I què han obtingut aquests partits en les darreres eleccions? 24 regidors, just per damunt de la mitjana d’aquests més de 40 anys. Malgrat les variacions dels pactes conjunturals –en els darrers dos casos no aconseguits pel canvi d’aliances d’ERC–, la nostra ciutat prefereix que governi l’esquerra, pesi a qui pesi, a diferència de la majoria de Catalunya, on, si fem el mateix exercici, veiem que el vot majoritari s’ha decantat gairebé sempre cap a la dreta. 

Cargando
No hay anuncios

Les eleccions municipals tenen com a objectiu decidir sobre la ciutat que volem, i, en aquest sentit, la preferència sembla clara; al meu entendre, la confluència d’ERC amb la dreta independentista no implica pas que aquest partit hagi deixat de ser d’esquerres, una opció marcada des del seu naixement. De manera que l’acord aconseguit ara correspon a l’opció ciutadana majoritària, a la ciutat d’esquerres que Barcelona mostra ser tan repetidament, recolzada en les dues darreres eleccions per partits que no ho són però que li van donar suport per raons tàctiques. 

Ens podem preguntar, legítimament, què és avui una ciutat d’esquerres. Ho resumiria dient: una ciutat que prioritzi l’ús dels seus espais i equipaments per a la vida de la seva població, i no els subordini a altres objectius, com per exemple convertir-se en negoci. Em direu que els negocis es fan a la ciutat. Ben cert. Però no s’haurien de fer amb la ciutat, venent-la i explotant-la, entre altres coses, perquè la ciutat és de tots i totes, i els beneficis, d’uns quants. Amb l’especulació de l’habitatge i l’entrega a un turisme indiscriminat, allò que es ven és la ciutat mateixa, els seus carrers, farcits de transport privat i, per tant, d’una contaminació fora mesura; els seus habitatges, venuts com a inversions especulatives, i fins i tot els mercats més emblemàtics, posats al servei del consum turístic i no de l’aprovisionament del veïnatge.  

Cargando
No hay anuncios

Les ciutats necessiten un gir profund en el seu disseny; en un moment de canvi climàtic com el que ens ve a sobre no podem ignorar els perills de la contaminació –1.000 persones moren a Barcelona cada any per aquesta causa–, de l’excés de turisme, del creixement de les desigualtats, fets que, literalment, ens ofeguen. Voler seguir impulsant aquestes dinàmiques de venda de la ciutat és apuntar-se, encara que no es digui, a la visió negacionista que tanca els ulls davant les realitats incòmodes, proclamant que el que cal és que segueixi la festa i tractant de desautoritzar a qui ens recorda el preu que té tot plegat per a la majoria.  

Hem convertit les ciutats en un negoci, però, a partir d’un límit, això és una amenaça per a la vida. Les noves generacions no ens ho perdonaran, i ens ho comencen a retreure, optant per utopies polítiques destructives. Els darrers anys Barcelona ha fet front a aquest model, i hi ha hagut descontentament, però, una vegada més, ha votat els partits d’esquerres, que són els únics que, amb dificultats i errors, però també amb valentia per afrontar les crítiques i retrets, intenten aturar un tipus de desenvolupament perillós per a la convivència i la ciutadania.