Què volen dir les Ítaques

Palma“Conta’m, Musa, les accions d’aquell home astut, que va anar errant durant molt de temps, després d’haver destruït la sagrada ciutadella de Troia”. El Cant I de l’Odissea comença així. Conta’m, Musa, un conte, el relat d’un viatge, un retorn? Una penitència? Per ventura, una vida sencera? Miquel Morey defensa que més important que els fets és com ens els contam, com ens construïm (o ens construeixen) el relat d’allò que ens passa.

Odisseu s’ha convertit en un símbol de l’aventura humana, que massa sovint s’escriu en masculí ‘universal’. Un model que tantes vegades ha exclòs les sensibilitats diverses, però que pot ser interpretat i reapropiat de moltes maneres. Odisseus, Penèlopes, ciclops, sirenes, lotòfags, deesses, fins i tot un gos, són éssers que, en moments concrets, ens poden ajudar a pensar els nostres naufragis.

Homer, com reconeixia Plató, fou el poeta que va educar l’Hèl·lada. Qui sap si quan demanava l’expulsió dels poetes de la república, només feia un intent desesperat perquè l’educació quedàs en mans dels filòsofs. Així i tot, Plató confessa la seva admiració envers Homer en diversos diàlegs. Com si el relat del poeta fos una bassa per llençar-nos a les aigües de la vida. Dant feu referència al cant de les sirenes, i va descriure, a la seva manera, la trobada a l’Infern entre Odisseu i Diomedes. Shakespeare compongué un drama on feu aparèixer un fascinant Odisseu. Calderón de la Barca recreà un home aventurer, que “feu morir” Circe en abandonar-la després d’un gran enamorament.

Al segle XX, l’Ulisses de Joyce refà el viatge, n’inventa un de nou, que ressona com un univers paral·lel. Ens conta la vida de Bloom i de Stephen Dedalus durant 20 hores, aixecant un monument a la literatura moderna. I ens regala l’immortal monòleg final de Molly, alter ego de Penèlope. Joan Maragall imaginà un amor impossible entre Nausica i Odisseu. I, per acabar, sense cap altre criteri que l’atzar d’un enfilall de relectures possible, em sembla de justícia poètica recordar la versió de Penèlope, divertida, irreverent, necessària, que escriu Margaret Atwood.

Aquestes setmanes, al cinema, Nolan ens conta una altra vegada l’Odissea, no la d’Homer, que fa segles que és nostra, la seva. Irene Vallejo ens explica que els debats encesos i la indignació per la reinterpretació de l’Odissea, venen d’antic. Si és poc feminista o massa inclusiva, si ens presenta un protagonista que en comptes de ser grec ens emmiralla a nosaltres, si capgira passatges essencials, si esborra, reescriu o conta de maneres diferents.

Irene Vallejo assenyala que Sèneca, el segle I, ja prengué part a una discussió semblant. Va escriure a les seves Epístoles que l’important no era l’existència dels personatges, la ubicació dels llocs, els itineraris, les precisions... Sèneca defensava que totes aquestes preguntes no eren essencials. Allò que ens val la pena saber, si fem cas al filòsof, és si l’Odissea, després dels segles, encara ens diu quelcom sobre les nostres odissees, sobre les tempestes que sacsegen la nostra ànima, cada dia.

Per ventura l’art es converteix en aixopluc quan ens ajuda a escriure, o a desescriure, els relats que ens contam per sobreviure, els contes que ens permeten surar després de cada naufragi. Tant és si parlam d’un desamor o d’un exili forçat. Cadascú bastirà, gràcies als relats aliens, la pròpia caixa d’eines, perquè les sensibilitats són diverses, i ens hem de contar molts de contes per poder viure.

Ara, que la nostra odissea col·lectiva és perdre el lloc on hem nascut a força de turisme massiu i de despropòsits polítics, estam fartes i necessitam contar-nos que si perseveram tornarem a Ítaca. Kavafis, immortalitzat en català per Carles Riba, ens promet que tanmateix en arribar sabrem què volen dir les Ítaques.

Potser té sentit aferrar-nos al cinema, a la literatura: “Diga’m com habitar el propi territori de manera digna, com navegar fins i tot després d’un naufragi, per no defallir”, per sortir als carrers amb la força de les muses, que sempre han pogut més que les porres.

“l el xaloc i el migjorn van xocar, i el ponent de mal aire i el mestral, que és fill de l’atzur i el gran mar arrodola”.