Si volem canviar el món, canviem des d'on ens pensam i relacionam

Aquestes setmanes, un grup de persones vinculades a l'activisme social i polític provinents de l'ecologisme i el feminisme, de diverses edats i actives en diferents moviments a Mallorca, hem gaudit d'una formació que hem impulsat des del GOB relativa a allò que s'anomena storytelling. L'ànim era compartir algunes claus sobre la construcció de noves narratives i narratives alternatives per comunicar i intervenir sobre la crisi ecosocial i apuntar cap a la transició ecosocial feminista que tenim com a far de les nostres accions i polítiques, personals i col·lectives. Una formació per a la qual hem establert una magnífica col·laboració amb la Cooperativa Garua de Madrid, i a partir de la qual hem tengut la sort de comptar amb José Luis Fernández (Kois) i Yayo Herrero com a formadors. Han estat 5 sessions de 3 hores online en què, per resumir-ho, ens hem romput el cap i els esquemes habituals de pensament. Uns esquemes que sovint sentim condicionats per les nostres pròpies pors i angoixes, conscients com som de la magnitud de la crisi ecosocial a la qual hem de fer front i que actua com a factor paralitzant. Ens hem romput el cap, doncs, per pensar les utopies que volem construir ecològicament, socialment i políticament. La formació tenia per títol: 'Tener razón no es suficiente. Nuevas narrativas e imaginarios ecosociales'.

Han estat més de 15 hores en les quals hem anat combinant reflexions i debats teòrics amb pràctiques enfocades a la comunicació ecosocial i claus aplicades per a traslladar aquests continguts a la nostra realitat social des de la perspectiva de l'activisme i la implicació col·lectiva en el canvi. Han estat 15 hores no només de formació, sinó que -tot i tenir l'inconvenient de no poder fer-ho presencial- han estat 15 hores per a trobar-nos, compartir pors, malestars, reapropiar-nos i ressignificar conceptes. Quinze hores compartides en les quals s'han anat teixint complicitats i hem posat en comú tot el potencial de la creació i l'actuació col·lectiva. Com diu la investigadora feminista Chistel Keller en una entrevista en el darrer número de la revista La Directa: "Quan un malestar és compartit, deixa de ser un fantasma individual per ser un punt de trobada". 

En aquesta situació que vivim, és fàcil deixar-se endur per l'angoixa. El monstre és molt gran i la pandèmia ha evidenciat i accelerat alguns dels pitjors efectes del model en crisi de les societats capitalistes, una crisi que, com s'ha repetit molt i encara no basta, ja hi era. Una crisi que és, a més, sistèmica i multidimensional. Davant això, cal reapropiar-nos de la força de generar els imaginaris cap als que volem transitar i això, i també ja s'ha dit moltes vegades, es farà de manera col·lectiva o no es farà. 

És per això que cal propiciar els espais de trobada, d'intercanvi de malestars i inquietuds que moltes vegades vivim des de la nostra individualitat, malgrat la nostra implicació en l'activisme, assumint-los com a fracassos personals quan són malestars induïts pel funcionament global i estructural de les societats capitalistes en les quals el sosteniment de la vida no és la prioritat. Unes societats en què es nega un dels principals motors de canvi i de sosteniment de la vida digna: l'assumpció de la interdependència social i la força col·lectiva. Sabem totes que aquí està la clau del canvi. Però sabem també que en aquests espais d'acció col·lectiva, de trobada, i fins i tot de subversió -especialment en aquells que es sostenen amb el temps- també hi ha moltes coses a revisar, a qüestionar i a canviar. En les estructures organitzades de molts moviments socials, les cures no són la prioritat. Es reprodueixen exercicis de privilegi, lluites de poder, coaccions, autoritats i jerarquies que van cristal·litzant perquè s'han normalitzat, fins i tot en els espais des d'on pretenem canviar el món, immersos com estam en una societat en la qual això es reprodueix a tots els nivells. 

L'espai de trobada que ha representat aquests dies (encara que virtual) aquesta formació ha servit no només per repensar com relatam el futur que no ens resignam a voler construir, sinó també per adonar-nos (almenys en el meu cas) de com ens nodreixen aquests espais de trobada cuidats, diversos, respectuosos, atents. Totes i tots en vàrem sortir sentint una complicitat i una proximitat entre nosaltres que ens alimentava les ganes de continuar. Aquest ha de ser el repte, duit més enllà d'un espai concret. Expandir-lo en el si de les nostres pròpies organitzacions, dels nostres espais convivencials i militants i més enllà. Només revisant les formes de relacionar-nos, reivindicant l'ètica de les relacions, l'escolta activa, la responsabilitat, el compromís, el suport mutu i la revisió de privilegis, inèrcies i comportaments que reprodueixen les dinàmiques del món que volem canviar podrem posar les bases del canvi que volem ser. En definitiva, només posant la cura i l'atenció en com construïm els vincles, de com ens relacionam en els espais de construcció del futur col·lectiu que voldríem fer possible, i assumint la dimensió política i subversiva d'això, farem les passes amb la suficient solidesa per establir les bases d'unes estructures relacionals diferents, que donin peu a societats diferents, basades en valors diferents i que acabin impulsant polítiques diferents. 

PD: Recomanació: Anarquía Relacional: la revolución desde los vínculos, de Juan Carlos Pérez Cortés (La oveja roja, 2020).