Fa uns anys vaig llegir un article del New York Times en què s’analitzava un dels errors més comuns de la vida en parella: combatre un malestar emocional de manera racional. L’article feia èmfasi en l’error obvi: les emocions no escolten raons, tot i que les seves causes puguin ser reals, i intentar aplacar certes angoixes amb meticulosos arguments és tan absurd com dir “però jo t’estim” quan estàs fent els comptes per veure si et pots permetre una segona hipoteca.
El que em va sorprendre i cridar l’atenció de l’article no és sols el consell que duia implícit –que et pots ficar frases com ‘estàs sobredimensionant el problema’ o ‘intenta calmar-te’ pel cul–, sinó que era l’enèsim recordatori que els humans som éssers molt menys racionals del que solem pensar i que, per empitjorar-ho, tenim tendència a sobrevalorar la nostra pròpia intel·ligència.
He recordat l’article llegint El libro de los sesgos (Ediciones Godot, 2025) de Ricardo Romero, un breu i entretingut resum de tots aquells mecanismes que fan que el nostre cervell ens engani contínuament. I llegint el llibre he pensat sobretot en la situació política actual i com, des de certa part de l’esquerra, s’intenten aplacar amb dades i arguments unes inquietuds que són, bàsicament, pur biaix. Però en alguns sentits un biaix previsible i comprensible, un defecte de fàbrica, que faríem bé de relativitzar.
Un clar exemple d’això són els impostos, per exemple. Ens poden explicar amb tota mena de gràfics i elaboradíssims fulls de càlcul que la majoria de nosaltres rep per part de l’Estat més del que paga en forma de serveis públics, des de l’atenció mèdica a l’escola pública, passant pel transport públic o, directament, les carreteres. Però, en canvi, a tothom li sembla que l’espremen a impostos i que no hi ha dret i més tenint en compte que aquests doblers es tuden descaradament... El relat, clar, és aquí tan eficient com fals, però tant se val. No estam parlant d’una línia de pensament racional, sinó de pur instint natural i la nostra habitual aversió a les pèrdues. Per això també és absolutament inútil que t’expliquin un cop i un altre que l’ocupació d’habitatges és un problema relativament residual enfront de com afecten al preu de les cases l’especulació i la compra per part de fons voltor i compradors estrangers, i és perquè tots podem empatitzar amb la imatge del petit propietari a qui li han ocupat ca seva perquè molts coneixem el regust de la por de perdre el poc que tenim i, en canvi, veim molt veim molt llunyans els possibles guanys d’una intervenció en el mercat.
En aquest sentit, no em sorprèn, en absolut, l’auge de l’extrema dreta, perquè ningú com ells sap pitjar les tecles dels nostres instints i pors més irracionals. Tant se val que sigui evident que moltes de les turbulències del món les hagin provocat ells i els seus: són experts a sacsejar la barca per després vendre’t el flotador, encara que sigui de cartó, i és probable que siguis el primer a ser devorat pels taurons. Al final, si alguna cosa ens demostra la història és que sempre hi haurà més gent disposta a col·laborar amb els botxins que no pas aquells que facin els comptes i vegin que ells són pocs i nosaltres, molts. Ai, l’ombra del Batavia sempre torna.
