Columna íntegra de Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967) a La Publicitat (20-III-1924). Va sortir en aquell periòdic demà farà fa cent anys. Era en plena dictadura del general Miguel Primo de Rivera (Jérez de la Frontera, 1870-Paris, 1930) beneïda pel rei Alfonso XIII (Madrid, 1886-Roma, 1941), dos personatges llavors totpoderosos que set anys després fugirien cap a l’exili. La censura de premsa imposada per aquell règim militar sorgit d’un cop d’estat explica la ironia flegmàtica genuïna que destil·la aquesta peça de Soldevila sobretot en les al·lusions al frare vestit de general. Una pensada oportunista –deia el periodista– en una època com aquella.
Era Sant Josep, ahir. A més a més de les amables emocions que comporta la diada (les felicitacions dels nombrosos parents i amics que tenen per patró el gloriós fuster) vaig experimentar la de descobrir un regust nou a una vella cançó poca-solta. La coneixeu, segurament. Segurament l’heu cantada, i quan en retregui la primera estrofa exclamareu, amb una mica de rancúnia: "Ves amb quina tonada ens surt aquest senyor!" El risc de promoure exclamacions d’aquesta mena no m'ha deturat mai. He començat a escriure amb la pruïja de cantar la cançó, i la cantaré; ja ho crec si la cantaré. Attention!: "Demà és festa. / Sant Josep la fa; / agafa una escopeta / i se'n va a caçar." Suposo que a hores d'ara el lector sap perfectament de què va. Jo me’n felicito. És una gran cosa la comunitat de cultura per entendre's aviat! És evident que un fill de Sòria, en sentir aquesta primera quarteta, baldament tingués la fortuna de conèixer el català, restaria desconcertat. Per contra, un fill de Barcelona, sense cap vacil·lació, sense cap estranyesa davant la incongruència formidable de la primera estrofa, cuita a cantar la segona: “Tira un tiro, / mata un pardal / surt un frare / vestit de general.” Ja l'hem cantada. Ja ens hem sortit amb la nostra. Dúiem aquesta cançoneta furgant a través del nostre record, i ha acabat per venir a la nostra ploma. No sé si aquesta cançoneta té història, si els erudits hi han pogut copsar alguna complicada al·legoria, alguna recòndita al·lusió. No em preocupa trobar-la. Em plau així, amb la seva enorme i injustificada poca-solta. Veig el bon Sant Josep deixant la vara florida per prendre l'escopeta del caçador. Sento l’espetec del tret. Allí veig el pobre pardal que giravolta pels aires, mortalment ferit. Em meravello davant l'aparició del frare, que ha tingut la pensada, refinadament oportunista, de vestir-se de general. Ah, bona cançó! Bona cançó! Probablement fou imaginada en una època com aquesta.
