La vida búnquer: la por dels rics
Fa uns dies conversava amb un bon amic que acaba de tornar d’un viatge per l’Argentina i Xile. Parlàvem dels ‘countries’ argentins, aquestes urbanitzacions tancades, vigilades i segures que les classes mitjanes-altes han hagut de construir per sentir-se segurs en un país on la fractura que provoca la desigualtat es tradueix no sols en un índex de criminalitat considerable, tot i que ha anat a la baixa, sinó en una percepció d’inseguretat que no recula, malgrat les estadístiques. L’explicació és fàcil, com em va fer veure el meu amic: els rics tenen por. No viuen a les seves torres de marfil, complexos d’apartaments exclusius i àtics de luxe per una qüestió estètica –o almanco no sols per això–, sinó també perquè estan acollonats.
La segregació urbanística crea aquesta mena de desconnexió. Els experts parlen d’un fenomen anomenat secessió de les elits: és a dir, que els rics es desvinculen progressivament de la societat de la qual en teoria formen part, dels seus interessos i del destí col·lectiu. En resum, els rics tenen la seva pròpia agenda, prioritats i objectius i el teu benestar no forma part del menú. Però el tema aquí és que malgrat que no entris a les seves previsions i contra tot pronòstic, continues aquí, respirant, i això els inquieta, perquè l’efecte col·lateral de la segregació és, tatxan!, el ressentiment de classe.
La paradoxa és aquesta: haver de construir murs per protegir-te d’una amenaça hipotètica que, si té una causa clara, és la mateixa acumulació de riquesa que t’ha aïllat del món.
Els efectes d’aquest aïllament són profunds i m’atrevesc a dir que són el repte més gran al qual ens enfrontam ara mateix, tot i que ens vulguin fer mirar en altres direccions, i més després de la pandèmia: la desigualtat extrema, l’evasió de responsabilitat de les classes altes, el segrest de les institucions, la desafecció política.
Tot plegat té una traducció física, es manifesta en el territori en forma de comunitats tancades i exclusives protegides per murs, ciutats duals amb arxipèlags de riquesa situats enfront de codis postals que directament determinen les expectatives de futur de les persones que hi han nascut i segregació escolar. Només als Estats Units es calcula que uns 15 milions de persones viuen en comunitats d’accés controlat. És la vida búnquer.
De fet, aquests dies, amb l’escalada bèl·lica a l’Orient Mitjà, una empresa barcelonina dedicada a construir-ne ha aprofitat per fer la seva campanya de premsa i anunciar que se n'ha disparat la demanda. Un búnquer no és una cosa barata. Els seus clients no són de Nou Barris ni de Sant Andreu, són gent amb un alt poder adquisitiu i sovint estrangers. No vaig poder evitar fer-me la pregunta: de què tenen por? I no tenc clar si és de les bombes o de nosaltres, els descastats, els que hem quedat enrere en una societat que ens havia promès que el nostre esforç seria recompensat amb benestar i on al final el que compta més són les cinc xifres del nostre codi postal.