27/06/2022

Veu pròpia

2 min

La setmana vinent Madrid acull la cimera de l’OTAN. L’actualitat empeny i els focus d’atenció es desplacen ràpidament. Fins i tot una tragèdia del deliri nihilista –que aquesta sí que és una constant que tempta els poderosos– com és la invasió d’Ucraïna està ja començant a normalitzar-se en l’opinió pública. En el desgast que acumula la figura del president Sánchez i en les diferències dins de la coalició (Unides Podem s’apunta a les protestes) hi ha dubtes sobre l’oportunitat de l’esdeveniment. Tanmateix, si temps enrere una cimera de l’OTAN hauria donat peu a molt de soroll de protesta, sota el pes de la guerra de Putin les coses no seran tan simples. I més amb la hipotètica, encara que sembla improbable, aparició de Zelenski.

Dit això, els efectes de política interior són anecdòtics, malgrat que siguin prioritaris per als protagonistes. La cimera de l’OTAN ens ha de fer reflexionar sobre el canvi que la guerra d’Ucraïna ha provocat en les relacions de forces internacionals. El retorn d’aquesta organització militar al primer pla, del qual s’havia anat allunyant des del final de la Guerra Freda, és una novetat significativa i inquietant. No es tracta de mirar al passat, sinó de pensar en el futur de la Unió Europea. I aquí hi ha el problema. La potència militar americana desequilibra les relacions de forces. Amb l’OTAN en primer pla, què passa amb Europa, que amb el procés d’incorporació dels països de l’Est i crisis com la del Brexit ja té una situació prou complicada? Estem comprometent l’autonomia europea, ens allunyem d’una dinàmica constructiva que ja de per si avança força lentament. En aquest context s’han d’entendre els esforços, fins ara fallits i no sempre compresos, d’Olaf Scholz, d’Emmanuel Macron i de Mario Draghi, per buscar una sortida negociada a la guerra. Apostar-ho tot a l’OTAN és deixar Europa sense veu. És evident que la negociació està carregada d’esculls: ¿és possible trobar un punt que Putin pugui presentar com una victòria però que assumeixi que no es pot tornar repetir? Entregar el Donbass? I després, què? Quina seria la propera? I tanmateix seria terrible que el resultat de la guerra fos Europa en mans americanes més que mai. ¿Algun dia serà capaç de fer-se gran i tenir veu pròpia?