CORRENTIA

Els vells són un mal negoci

Durant la famosa crisi de les vaques folles, una televisió va emetre un document cinematogràfic espantós: se’ns hi mostraven uns nadius de Papua - Nova Guinea que parlaven de com era la vida del grup al qual pertanyien i de com havia evolucionat. Dic espantós perquè un d’ells va recordar com s’havien menjat la padrina “just aquí”, és a dir, on ells ara rememoraven paradisos perduts i inferns perdurables. Va afegir que l’havien trobada ben saborosa. Aquesta familiar pràctica antropòfaga no sembla haver estat exclusiva d’aquell grup: s’ha donat notícia de casos similars entre alguns pobles fueguinos, per exemple. La insistència en l’elecció de la matèria primera per a aquests dinars s’explica perquè la vellura torna les persones inútils per al grup, llevat de les societats que atribueixen als vells una saviesa superior i per això els atorguen responsabilitats morals. Però ara el lector haurà de comprendre que, per raons d’edat, no allargui la descripció de l’escenari.

La tònica general ens defineix, als vells, com un mal negoci per als estats. Les pensions llasten els pressupostos i, si bé és cert que a les societats més riques i a moments de baldor aquestes pensions esdevenen dinamitzadors de l’economia –turisme, consum cultural, etc.–, en general els vells som una dent esguerrada de l’engranatge social i econòmic. A més, els vells més útils al sistema són vists com a egoistes guardians dels seus avantatges: per tant, obstacles per al progrés, l’enriquiment o la simple subsistència dels joves. Per si no n’hi hagués a bastament, els demògrafs ens dissenyen unes futures piràmides de població que tendeixen a la piràmide invertida. Cada dia hi haurà més gent i la gent serà cada dia més vella. Potser aquells tertulians de Papua - Nova Guinea tenien els seus motius: si a més d’estalviar-se tenir cura dels vells en poden aprofitar les aportacions proteiques, el negoci és rodó. 

No és el moment de recordar-ho, és clar que no. Però els descuits de residències geriàtriques d’arreu del nostre món –del segon i del tercer no m’ho vull ni imaginar– podrien assemblar-se a algun antecedent esmentat. La qüestió, en tot cas, no passaria de les aparences, tan dolorosament enganyoses. I és per això que, només en dies com avui, se’ns pot permetre recordar-ho. Altrament, seria imperdonable.

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF