Els veïnats
El senyor pujava les escales amb dificultat. Fins i tot, pel que sabíem, pixava al poal de fregar l’escala comunitària, que el personal de la neteja amagava als baixos sota el primer tram d’esglaons. I fumava, sempre anava amb un caliquenyo a la boca, i per arribar fins al segon pis, un tercer si en comptem el principal, es torbava una bona estona, feixuc i ronsejaire. A ca seva hi venien persones dels Serveis Socials a netejar-la, o a ajudar-lo també a ell a cuinar i a rentar-li la roba, o a ficar-se a la dutxa.
Però va passar en més d’una ocasió que els dels Serveis Socials van anar a ca seva i ell no va obrir-los, i es van pensar que s’havia mort a dins. Nosaltres, com a veïns, vam veure com tota l’escala s’omplia de bombers, que acabaven accedint a ca seva pel pati interior, tot esperant trobar-lo mort al llit. Vaig assistir a aquesta escena com a mínim dues vegades; però el senyor no hi era, al pis: se n’havia anat al bar i havia oblidat el telèfon mòbil a casa, i també que era el dia que venien els dels Serveis Socials a fer-li les feines. Però esperar la notícia dels bombers posava trist i nerviós, i m’omplia d’una fosca expectativa. Encara no havien fugit els bombers que ell tornava a ca seva, però; amb el cigar a la boca, una mica begut i tots els veïns enfilant-se per les parets.
Tot això m’ha vingut al cap arran de la notícia que aquesta setmana ha circulat per molts diaris; un senyor que va morir fa més de dotze anys a ca seva, i fins ara no l’han trobat a faltar, o més aviat no li han rebentat el pis per culpa d’una gotera al dormitori de sota, motivada per les plogudes dels darrers dies. Han trobat la mòmia, esclar, soterrada sota una ja endurida capa d’excrements de colom, que havien entrat per la finestra; tot això a València. El senyor Famoso –es deia curiosament així– continuava pagant les quotes de la comunitat, perquè, com que era administrativament viu, continuava cobrant la pensió; al compte hi havia prou líquid per satisfer els rebuts. (Reclamarà l’estat aquests diners als hereus, ara? Sí, no en tinc cap dubte.) Famoso tenia dos fills, un policia i una infermera; sembla que no eren gaire amics. Històries com aquestes poden omplir-nos de tristor. Estem sols i l’amor és fràgil. La vida és incerta i cruel. Les ciutats estan plenes de desconeguts que no ens trobaran a faltar mai. Mentre hi ha diners al compte una persona semblarà viva, perquè fet i fet és, sobretot, un consumidor.
Ha passat molt temps, així que no és fàcil, ara, saber quina mena de mort va tenir aquell solitari: si dolorosa, pacífica o fins i tot violenta a mans d’un altre. No som res, sovint, i per ningú. Hem creat un món tan fred i mecànic on poden acabar passant coses com aquesta, cosa impossible en altres temps més clànics. Ja no vivim en comunitats sinó en associacions de solitaris, on cadascú va a la seva. Escales de veïns. Aquí hem tornat a fallar, com a tribu: ningú hauria d’estar tan sol, ni volent-ho. I sé que de molta gent gran que es mor ja ni en fan un funeral, els hereus, perquè fet i fet no hi va ningú, o els que podrien anar-hi ja són morts. Descansem tots en pau i solitud.