Vacances pagades

Quan acabaven les classes semblava que arribava la fi del món, perquè ens esperaven gairebé tres mesos de vacances. Això feia que en tornar a les aules ens miréssim els companys com si no els coneguéssim, o fins i tot els havies deixat de reconèixer, perquè amb el pas de cent dies, a aquelles edats, tothom canviava, poc o molt. L’estiu era un temps fora del temps, una vertadera utopia. 

Fins i tot podríem dir que era l’última utopia possible: la infantesa elevada a categoria “eterna”, un temps regalat i mantingut, de jocs i oci i lectures i cinema i ves a saber si algun viatge i tot. També és veritat que abans els al·lots anaven més a lloure, i que els adults sembla que se’n desentenien més; ara hi ha una preocupació qui sap si exagerada pel que puguin fer en tot moment, pels problemes en què es puguin ficar, a més de l’addicció a les pantalles, que fa que durant les vacances sobretot el que fan sigui estar-se davant una consola de jocs o un telèfon, jugant o buscant-se a través de les xarxes. Ara sembla que passen del frenesí a l’avorriment. 

I amb l’atenció trencada no tenen ni paciència per llegir, sovint ja ni per mirar una pel·lícula –ni al cine– sencera. També les pantalles s’han convertit en custodis, en la manera de tenir-los controlats i entretinguts. A les famílies els costa molt mantenir la disciplina dels límits amb les hores de pantalles, i el temps de les vacances sembla que pot servir per connectar amb els pares, amb la naturalesa, o amb el mar. Es parla molt de reduir aquest temps de vacances, ara, portar-ho a només sis o set setmanes, com ho fan els anglesos, els alemanys i ara sembla que també a França. Sembla que quan tornen a les aules ja no saben llegir ni multiplicar, se’ls ha oblidat gairebé tot, entre una cosa i l’altra. També és veritat que les vacances fan més evident la desigualtat: hi ha qui pot aprofitar per rebre classes de reforç i viatjar i té pares que el fan llegir, treure comptes o fer quaderns de deures en companyia. I hi ha qui no té res d’això. O que tot gira entorn d’esplais esportius i de padrins. 

Les vacances fan que alguns agafin més embranzida que d’altres, i afavoreixen els ja afavorits. Però si s’allarga el curs s’han de climatitzar les aules, perquè ja a finals de juny no hi ha qui pugui respirar a certs centres escolars en aquest nostre entorn mediterrani (hi ha al·lots que han acabat a urgències). No sé si cal o no repensar el model, però les famílies ja no són el que eren fa trenta anys, ni els al·lots tampoc, ni el clima cultural, ni l’economia, ni l’oci. Però sí les lleis laborals que regeixen la vida dels pares, i sovint els ingressos són idèntics –o menors–, i això és el que ha de possibilitar que les famílies gaudeixin d’un oci digne i tan de bo formatiu. La crisi de la classe mitjana és també una crisi de les vacances, del sentit d’aquest temps fora del temps, i de les possibilitats del lleure, del descans i de cultura. Com sempre, les famílies s’hauran de fer càrrec de tot; i si ja és un heroisme treballar i sobreviure, ara ho serà fer vacances i arribar a setembre sense haver-se suïcidat.