Amb tristesa [per un greuge a Picasso] (1971)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’editorial (traducció pròpia) de La Vanguardia (25-XI-1971), diari dirigit llavors per Horacio Sáenz Guerrero. Un atac d’ultradreta contra Taller Picasso va motivar iniciatives solidàries amb aquella galeria d’art del carrer de la Plata. Més de 200 artistes d’arreu del món van pintar tapets d’homenatge que ara es tornen a exposar fins al 2 d’octubre als Espais Volart de la Fundació Vila Casas.

Ara li ha tocat el torn a la nostra ciutat. La detenció dels joves que van assaltar amb navalles i àcids una galeria d’art madrilenya i van destruir més de vint gravats de Picasso no sembla que hagi desanimat els corresponsals o corresponents d’aquests grups a Barcelona. Si allí l’assalt -després d’atacar diverses llibreries i malmetre un gran nombre de llibres- va prendre com a objectiu una col·lecció de gravats de Picasso, aquí l’assalt per mitjà de “còctels Molotov” estava dirigit a destruir el lloc on l’artista va tenir el seu taller a Barcelona, lloc que com a record i homenatge al pintor porta el nom de Taller Picasso, encara que res tingui a veure amb ell la sala d’exposicions actual, ni la mostra que s’oferia al públic i que ha quedat completament destrossada. I, per si la intenció quedés poc clara, una llibreria que presentava a l’aparador llibres sobre Picasso i litografies del pintor, patia l’altra matinada els efectes del líquid inflamable. S’ha considerat que aquests atemptats tenen un caràcter simbòlic. Però, ¿quins símbols resulten afectats? Si els incendiaris volien causar un mal a Picasso, sembla que s’han equivocat: el mal l’han causat a Catalunya i a Espanya. Per això aquests actes, que es van succeint sense que ningú aconsegueixi deturar-los ni desaconsellar-los, no tan sols han de ser objecte de repulsa, sinó -a més i per damunt de tot- de reflexió serena. D’entrada, aquests actes no han provocat tan sols indignació en els barcelonins; també han causat tristesa. Ja es veu que no és un grup aïllat localitzat a Madrid el que perpetra aquests atacs. Actuen també en altres indrets. [...] Segons sembla, alguns comprenen i expliquen aquests atacs en termes patriòticament positius [...] ¿Pot explicar-se la salvatjada amb arguments patriòtics? ¿Beneficia això Espanya? [...] En diversos d’aquests atacs de la sèrie s’ha al·ludit expressament a unes idees polítiques; en declaracions que han “explicat” aquestes accions violentes també s’ha fet al·lusió a posicions ideològiques. ¿Algú creu de veritat que hi ha idees i posicions que es puguin defensar d’aquesta manera? D’aquests “comandos antimarxistas” de Madrid -a Barcelona sembla que els autors no van deixar targeta de visita ideològica-¿creu algú que perjudiquen precisament el marxisme? Per totes aquestes raons, som del parer que una sèrie ja llarga, repetida, insistent d’atacs censurables no tan sols pels mitjans emprats, sinó, a més -i aquest és el punt en què ens sembla oportú insistir-, pels efectes, obliguen a una profunda consideració. Perquè tot això fa més mal a la imatge d’aquesta Espanya, la d’avui, la d’aquí, del que alguns sembla que suposen.