Trinco-trinco

<em>"La pitjor desesperació d’una societat / és el dubte de si viure honestament resulta inútil"</em>

Corrado Álvaro 

Koldo-Ábalos-Cerdán. I la Guàrdia Civil entrant a Ferraz 33 anys després. Ha tornat a passar –el mateix de sempre, caldria dir–. Quan tornar al passat sempre és regressiu, involutiu, depressiu. I això que la novetat és que no n’hi ha cap. I l’única sorpresa no és pas que torni a passar sinó que torni a passar, immutablement, de la mateixa forma, sense cap canvi i en la versió matussera més barroera –diners bruts i ministeris, enregistraments i sobres, prostitutes i constructores–. Sense cap sofisticació afegida. La fossa sèptica del trinco-trinco i avall. El mateix de sempre. Però l'any 25 del segle XXI. És a dir, que passa quan volíem creure que de la dècada anterior, l'ominosa dècada de la metàstasi de les corrupcions –1.611 casos de corrupció l’any 2014, 305 dels quals macrosumaris–, n’havíem après alguna cosa, s’havien establert tallafocs sòlids i ens havíem conjurat a un particular mai més perquè mai més passés. I no. Ja ho veuen. Sant tornem-hi. El mateix. Al cap del carrer. Tan gran el cràter del forat negre com denses la frustració, la impotència i la devastació democràtica. 

Però si tot trontolla tant és, també, perquè la triple falla del terratrèmol polític que tot ho sacsejarà té massa de falla sistèmica. Hat-trick. La primera, de partit partitocràcit. La segona, relativa a tota l’arquitectura institucional de l’Estat. La tercera, a l’ombra del front tricornial. PSOE endins, costa de creure que durant set anys i amb dos secretaris d’organització nomenats a dit per Pedro Sánchez, cap dispositiu intern de l’enorme aparell que és el PSOE detectés res de res, com costa de creure –per què?– que fins dilluns passat Ábalos encara fos militant del partit. En idèntica analogia, costa de pair que cap instància institucional –de prevenció, de control, de fiscalització, de lluita contra la corrupció– tampoc hagués ensumat res en una dècada. I finalment, ja és impossible del tot creure que la Guàrdia Civil, en deu anys i amb el rerefons del monitoritzat conflicte basc, on fins el vol de les mosques era controlat, no estigués al cas fins avui de la parranda criminal infinita. No quadra enlloc. Sobretot perquè la trajectòria de perfils macarrònics com el de Koldo –fan del general Galindo, crescut a l’ombra de la lluita contra ETA, indultat pel PP, condecorat el 2018 per la Guàrdia Civil, ascendit a Renfe– fa època, és inigualable i potineja en les aigües tèrboles del negoci de la seguretat de l’Estat, epicentre Navarra. De cirereta, serveixin com a metàfora extensiva les paraules de l’excap de l'UCO, avui paradoxalment recol·locat a Acciona. Aquell coronel Sánchez Corbí, del benemèrit cos que tot ho sap, condemnat per tortures i indultat per Aznar, que arran de l’1 d’Octubre es va vantar que anirien a buscar els independentistes un per un i porta per porta. 

Des d’aquest present estavellat, el retrovisor del passat també va esmicolat. Fa molt que Rafael Azcona va aclarir-nos que la política al xou celtibèric es regeix i s’explica encara a través de dues màximes categòriques que regnen al fangar: "Usted no sabe quién soy yo" i "Qué hay de lo mío". Són dues frases que també suren, en forma i fons, en les converses que ara coneixem. I això que només ens han anunciat la portada del llibre i hem llegit només bocins del pròleg. Quin estiu ens espera, quan ningú sap com serà de llarg el llibre ni quin serà el pròxim capítol d’un pou sense fons ni com acabarà el drama. A hores d'ara, follow the money, no se sap si parlem –difícilment– només de tres canalles mascle-alfa, d’una caixa B paral·lela o d’un finançament irregular. No ho sap ningú. I aquesta incertesa fa tremolar totes les casernes generals de tots els partits –excepte una, la de Vox, que es frega les mans–. L’altre fet no innocu i paradoxal és qui hi ha darrere de les cinc denúncies consecutives que assetgen la Moncloa: el nòvio d’Ayuso, el PP, Manos Limpias i Hazte Oír, entre d’altres. De fet, quan s’aclaria que el germà de Díaz Ayuso havia estat comissionista de mascaretes enmig de la pandèmia, el PP de Madrid interposava la denúncia original contra el ministeri d’Ábalos pel mateix: per fer negoci amb la pandèmia. Aquest és el retaule.

Memòria horror, memòria antídot, els menys joves recordaran que anys després de la caiguda de Felipe González, determinats actors mediàtics van reconèixer la densa conxorxa per foragitar el PSOE del poder, enfangat en la corrupció i el terrorisme d’estat, i facilitar l’arribada d’Aznar. En una entrevista de l’any 98, Luis María Ansón reconeixia que s’havia "fregat l’estabilitat de l’Estat". Però, fora excuses i motiu originari, els GAL eren tan reals com certa és la trama corrupta d’avui. Que Santos Cerdán era ròtula i pont, artífex i enginyer, de l’anomenada "majoria de legislatura" és una obvietat tan òbvia que acreix la lògica brutal que evidencia que el constructor d’aquella majoria és el seu dinamitador. Pels seus propis fets, no pels d’altres. Però n’hi ha més, de memòria, per no fallar –ni defallir– en l’anàlisi. Entre el 1987 i el 2007 el 90% de les donacions privades anònimes als partits, abans no fossin prohibides, anaven a parar a les arques de CiU, el PNB i el PP. CDC (22,85 milions) i UDC (19,74 milions) encapçalaven el rànquing, amb 43 milions, el 40% del total. El PNB en rebia 25 milions, com el PP, i el PSOE 5,3 milions. No cal dir que els casos Filesa, Palau, Gürtel i Turisme van condemnar indistintament el PSOE, CDC, el PP i Unió –secretari d’organització inclòs– pel mateix. En el cas Filesa, com en el cas Turisme i en el cas Pallerols, van acabar indultats. "Todos hemos pasado el platillo",va dir el 1997, lacònic, Enrique Lacalle, del PP català, quan va haver de reconèixer els 20 milions que havia rebut de l’empresari corrupte i corruptor Javier de la Rosa per finançar el partit. Ve d’antic, la cosa: els qui creuen que el diner tot ho fa, acaben fent-ho tot per diner, va reblar Voltaire.

En una realitat tan tafurera, en un present tan passat, el mirall espanyol tampoc no hauria d’amagar els ressons catalans. Un altre secretari d’organització, en aquest cas del PSC, va ser condemnat per corrupció i avui té despatx oficial, amb sou elevadíssim, a la Diputació de Barcelona. Als màxims responsables de l’obra pública a Catalunya, Joan Lluís Quer i Josep Antoni Rosell, que estaven al capdavant d’Infraestructures.cat, els demanen encara 8 i 9 anys de presó per organització criminal –pel mateix, ses senyories, tupinades amb constructores–. I a l’Audiència Nacional es dilata –com sempre, també– el cas 3% de CDC, on s’asseuran 30 encausats, gerents de partit i responsables d’empreses constructores. Per això, de tot el que s'ha escrit aquests dies i en un passat tan present, em quedo amb la lucidesa habitual de Santiago Alba Rico, que em va deixar estabornit d’un sol cop a colp de veritat indòmita. Dilluns escrivia, amb rabiüda certesa, que era altament probable que les diferències entre el PSOE triler de sempre i el PSOE pretesament regenerador de Sánchez fossin mínimes i que al capdavall només n’hi hagués una: que el segon, si més no, ens servia per combatre el feixisme. Alba Rico sosté, amb crua duresa, que el cas Santos Cerdán ha rebentat, com un esclafit salvatge, aquella diferència. Dels bocins en sortirà un regal en safata a la desfilada ultra que pot estar al caure. Malgrat que sempre quedi un ferro roent on agafar-se: o ens entestem a construir institucions democràtiques comunes o els únics que estaran a gust amb les institucions seran les extremes dretes. Perquè les hauran assaltat totes i des d’allà, en nom de la lluita contra la màfia, restabliran la més vella de les omertàs i el més antic dels saquejos.