Es tracta de respectar les regles del joc

De models de primàries n’hi ha tants com partits, i no tants sols això, dins la mateixa formació fins i tot han jugat a innovar segons bufava el vent de les modes del moment.

A la darrera meitat de la democràcia espanyola hi ha hagut processos participatius per triar els líders dels partits i els caps de llista a diferents institucions. A la pràctica, aquesta segona opció no deixa de ser una influència de sistemes presidencialistes d’altres països, ja que en realitat el que es va elegir el 78 per al Congrés i parlaments autonòmics és el representatiu. És a dir, no es tria un president; els ciutadans voten una llista per configurar majories i aquestes són les que investeixen el cap de l’executiu. Per tant, no deixa de ser un paripé parlar dels presidencialistes i un bon recurs per als mitjans de comunicació.

Però bé, aquests dies el que està en boca de tots és la brega d’El Pi pel control orgànic de la formació. Tothom tendeix a cercar bons i dolents, això va a gust del consumidor. A les Balears el PP acaba de sortir d’un procés congressual i la resta o ja hi són de ple o estan a les portes. Només hi ha una cosa que diferencia El Pi de la resta i és que tots quan comencen la pugna pel lideratge tenen clares les regles. A El Pi no, es barallen per com han de ser quan el combat ja ha començat, quasi damunt el ring. Les dues famílies en pugna saben que si s’apliquen uns criteris o altres tenen més números o manco d’assolir el poder. Potser quan es redactaren els estatuts no s’imaginaren mai aquest escenari, però ara són els que són, i uns i altres haurien d’aplicar-se el principi fonamental de la democràcia a la qual tan apel·len: parlar, negociar i pactar. El consell, però, crec que arriba massa tard: els cascs de combat han tapat les orelles a tothom.