Quan el 25 d’abril del 1974 Celeste Caeiro, que aleshores tenia 40 anys, va arribar al restaurant on treballava a Lisboa, el seu cap els va dir, a ella i a la resta de treballadors, que aquell dia no obririen, que els militars havien ocupat els carrers i que hi podia haver un cop d’estat. Abans que marxessin, però, els va demanar que s’emportessin les flors que havia comprat per regalar als clients. Justament aquell 25 d’abril, el restaurant on treballava Celeste Caeiro celebrava el seu primer any. Ella va decidir que no tornava directament cap a casa. Va agafar unes quantes d’aquelles flors i va anar a veure què passava al carrer. Pel camí, un soldat li va demanar una cigarreta. Com que ella no en tenia, li va donar un clavell. I el soldat el va posar al canó de la seva arma. La revolució dels capitans començava així a posar rumb cap a un nom ideal i idealista: la Revolució dels Clavells. Celeste Caeiro és una dona menuda que recorda amb emoció un gest que li va sortir espontani. Canviar una cigarreta per un clavell. I titular la revolució més poètica de la història.
La poesia, però, ja la portava la mitjanit. Va ser aleshores, passats vint minuts de les dotze quan, des del programa Limite de Rádio Renascença, va començar a sonar la cançó de José Afonso Grândola, vila morena, l’himne revolucionari més emocionant d’entre tots els himnes, el que és impossible que no et posi la pell de gallina i les llàgrimes als ulls. Grândola, vila morena/Terra da fraternidade/ O povo é quem mais ordena/ Dentro de ti, ó cidade va ser el senyal que indicava als militars insurgents que el pla per acabar amb la dictadura de Salazar tirava endavant. L’origen de la insurrecció, però, va néixer a l’Àfrica. Portugal era un dels últims estats colonials d’Europa i la dictadura, que es negava a perdre el seu passat gloriós, enviava soldats a combatre els moviments independentistes africans sense presentar cap opció de solució política. Davant les baixes dels dos bàndols i la guerra bruta que es va lliurar als països africans, els capitans van entendre que l’única manera d’aturar tot allò era acabar amb el règim governat per Marcelo Caetano. D’aquesta manera, sense pretendre-ho, els africans que volien alliberar les colònies van ser, alhora, els qui que van posar la llavor dels clavells perquè la metròpoli s’alliberés de la dictadura.
La dictadura portuguesa va ser la més llarga del segle XX europeu. Moltes de les persones que la van patir no van arribar a viure el 25 d’abril. La PIDE, la policia secreta, s’encarregava de la repressió i de tancar a la presó milers d’homes i de dones que patien tortures i vivien en condicions infrahumanes. A les dones les tancaven amb els seus fills i tots van acabar patint seqüeles psicològiques greus, qui va sobreviure. La Revolució dels Clavells es va fer sense cap vessament de sang. Els quatre manifestants que van morir van ser assassinats per la policia secreta. Els canons dels militars revoltats continuaven armats amb clavells.
Cinquanta anys més tard, Portugal té un govern conservador i un excés de diputats d’extrema dreta, com la resta d’Europa. No hi ha cap poesia, en això. Al contrari. En aquesta península nostra es va decidir, per l’estranya raó de la ignorància, viure d’esquena a Portugal. La cultura portuguesa és, malgrat la proximitat, la més allunyada de les nostres llars. A casa meva, cada 25 d’abril sona fort Grândola, vila morena. Perquè sempre és temps d’invocar revolucions que defensen la llibertat amb clavells. Perquè en temps de violència general, no se m’acut res més subversiu que una insurrecció floral.
