07/01/2022

Teologia turística

El 2020 el PIB per càpita de les Balears es va situar per sota de la mitjana d’Espanya. Va ser la comunitat amb un major descens, el doble del descens mitjà estatal i gairebé quatre vegades el dels països de la Unió Europea. Aquesta desfeta generalitzada ha estat conseqüència de la crisi provocada pel covid-19; però, no per això, el fet d’ocupar posicions tan endarrerides a la taula no deixa de ser significatiu i emblemàtic. La tendència decreixent del PIB en termes relatius respecte del conjunt ve d’abans, de molt abans. De fet, segons un informe elaborat pel Consell General d’Economistes i la Cambra de Comerç d’Espanya, les Balears són la comunitat autònoma espanyola on percentualment menys ha crescut el Producte Interior Brut (PIB) per càpita els darrers 45 anys (1975-2020).

Una realitat que està molt lluny de l’imaginari col·lectiu respecte de les Balears, considerada una regió que gaudeix d’una economia competitiva i capdavantera, encara que les estadístiques (amb relació a la resta de l’Estat) diguin que és on menys ha crescut la riquesa dels ciutadans. No és menys cridaner, tampoc, que mentre això succeïa no deixaven de créixer la xifra de visitants anuals ni els indicadors quantitatius amb relació a la despesa turística, fet que ens situa de manera palmària davant una economia singularment poc eficient des del punt de vista social i amb uns impactes derivats de la megalomania quantitativa absolutament insostenibles. El descens a l’infern que representa estar de la mitja taula cap avall del PIB estatal, en una comunitat tan creguda com aquesta, no es pot considerar més que la punta de l’iceberg d’un cúmul de circumstàncies negatives i desequilibris sistèmics. 

Cargando
No hay anuncios

Des de fa molt temps, s’han pogut llegir o escoltar opinions d’experts, seguir diferents informes de distints col·lectius i entitats sobre el perquè del fet i de la discordança entre creixement i benestar. Des de la Universitat són nombrosos els estudis i les publicacions sobre la matèria. El cabal estadístic és important. Fins i tot, entitats com el Cercle d’Economia de Mallorca, que té el seu propi semàfor econòmic que inclou distints indicadors per analitzar l’evolució de l’economia balear, la fundació Impulsa i el Col·lectiu Alternatives han cridat l’atenció respecte d’aquest tema. No és precisament per falta d’informació i coneixement expert pel que no hi ha un debat estratègic estructurat. El tabú persisteix per manca de valentia per part dels agents més directament implicats, àdhuc existeix un cert negacionisme. Des de la cúpula empresarial es considera el canvi de model com una “expressió mal encunyada”.

Tanmateix, aquesta tendència descendent s’ha solidificat sobre una manera de fer les coses i de governar que han format un model de societat i d’economia que, segons l’opinió dominant, no calia canviar perquè ens mantenia en una posició capdavantera (oblidant-se de tots els indicadors negatius de benestar social). Ara, davant els reptes de la societat europea actual, aquesta persistència en l’acció i en la mateixa senda no solament mereix una simple explicació, sinó que es fa necessària una profunda i argumentada justificació del perquè inevitablement això havia de ser així. Si no es pot fer de manera pública i convincent, la lògica indica que caldrà canviar. Plantejar-se deixar el mode de fer actual i construir des de baix un model diferent del marcadament desenvolupista que en el seu moment es va imposar i es va acceptar com a única alternativa possible.

Cargando
No hay anuncios

En qualsevol escenari en què el sistema econòmic sota el qual es treballa et retarda amb relació als altres, dir que s’ha de canviar semblaria una obvietat. A casa nostra, és evident que hi ha moltes reticències a acceptar l’evidència. Dies passats podíem escoltar com des de la patronal de la indústria d’allotjaments s’invocava (crec que és la paraula més apropiada per al cas) que es “treballaria millor que com ho fèiem abans de la pandèmia”. Una afirmació immotivada que no sé si es pot considerar una resposta a la contundència de les estadístiques o un placebo nadalenc de bones intencions enfront d’una realitat evident. En tot cas, no deixa de tenir un sentit d’advocació a un acte de fe, més propi d’una “teologia turística”, com a ideologia dominant, que d’una estratègia de canvi.

Està clar que criticar el sistema no és un argument ad hominem, per demonitzar o desacreditar ningú. L’acceptació de l’activitat turística com a base essencial del model econòmic de futur és un fet acceptat per la immensa majoria de ciutadans. No hi ha cap justificació per actuar a la defensiva per part de ningú, ni per empobrir el debat. A aquesta comunitat no existeix la “turismofòbia” com a moviment social, el que sí existeix és la “turistificació” de la vida en general. Des de la utilització dels espais comuns fins a la planificació de la vida familiar està influïda per la idea de “destinació turística”. El concepte de país ha estat relegat pel d’“espai econòmic”.

Cargando
No hay anuncios

La qüestió que afronta aquesta època, doncs, és com alliberar la vida social i comunitària de l’estigma del turisme com a “pensament únic”, sense renunciar a ser una comunitat amb el turisme com a motor econòmic principal. I com l’entramat institucional pot garantir l’equilibri social, el desenvolupament harmònic i l’interès públic com a valor essencial. No és fàcil. La relació amb els nostres representants i amb els poders públics té un fort component histriònic, el “Piove, porco governo” no és únicament italià. Daniel Innerarity, en temps del moviment Rodea el Congreso, es preguntava si no s’hauria d’envoltar més aviat la resta del món –especialment poders econòmics o mediàtics– perquè el Parlament exercís les funcions que esperem d’ell en una societat democràtica. Per ventura, tenia part de raó.