Jo tenia una enciclopèdia Larousse

Els dijous són dia de recollida de trastos al meu barri. Darrere dels contenidors hi havia uns mobles esgavellats sense opció a una segona vida, un matalàs de matrimoni aprofitable per a una parella jove sense melindros i una bossa de fems entreoberta en la qual vaig ficar el nas per tafanejar. Apilats en una torre desigual hi vaig trobar els toms del Nuevo Diccionario Enciclopédico Ilustrado, amb el nom imprès en lletres daurades sobre una bola del món feta d’una mena de píxels. Tot sobre una coberta de pell sintètica, el detall que li conferia un aire de qualitat i complia amb l’imaginari medieval del saber.

Vaig agafar-ne un i em vaig demanar si no seria jo la primera persona que el fullejava i gaudia del tacte d’un paper de qualitat extingida; si va decorar un moble de menjador xapat de fòrmica i si algú es va sentir satisfet en llegir les succintes descripcions de personatges com Anthony Quinn i Ronald Reagan, tots dos amb la data de naixement a l’espera de l’any de la mort a les seves entrades. Al mercat de segona mà, la versió completa del diccionari es ven per cinc euros amb anuncis penjats fa tres anys.

Les enciclopèdies no han aconseguit la condició de relíquia del walkman, el vinil o els ninots de Curro, però no fa tant varen vertebrar l’aspiració intel·lectual de la classe mitjana espanyola. A ca nostra teníem la Larousse, que els meus pares varen pagar a terminis amb el mateix convenciment que els rics enviaven els seus fills a un internat a l’estranger o a passar els estius a Irlanda. Eren els llibres que tenien les cases on no hi havia molts més llibres; un extra perquè els teus fills aprenguessin. La meva mare atresorava una enciclopèdia mèdica que jo llegia aleatòriament de nin quan m’avorria molt i que satisfeia qualsevol curiositat sobre el meu cos o els aliens. Però li faltava el tom cinquè (no li ho van reservar a la papereria) i no vaig poder desentranyar què era ‘ejacular’. Al costat d’aquests llibres n’hi havia un de fotografia titulat Nacer amb el que vaig descobrir de forma molt explícita com un bebè s’obria pas davant el rostre de dolor de la seva mare. I després teníem Platero y yo, que em semblava un rotllo absolut a deu anys.

Fa anys que la Larousse va desaparèixer del menjador familiar i ara acumula pols al traster, a l’espera que la meva mare un dia, sense demanar (com fan les mares), la deixi el dia dels trastos al costat d’un matalàs tacat de vida.