El temps

Quan els règims polítics s’estabilitzen es fan previsibles i els marges de sorpresa són limitats. Però les societats muten de manera cada cop més accelerada, i les estructures polítiques tenen una rigidesa que els fa difícil adaptar-se. En la modernitat, la innovació tecnològica impacta en el sistema econòmic i hi provoca canvis d’envergadura. Just sortíem de la gran sotragada de la globalització -la crisi de 2008- i ens hem trobat amb una inesperada pandèmia que ha caigut com una bomba sobre la gran transformació en curs. I la política ha entrat en una fase de desconcert general que alguns intenten dissimular per la via d’un exhibicionisme desaforat.

A la política ja no li val parapetar-se darrere la paraula mèdica. I se la juga. S’han de prendre decisions en unes societats molt tocades després d’un any d’excepció sanitària, econòmica i moral. I ara és quan uns s’engrandeixen i d’altres s’empetiteixen. Biden ho ha entès, Draghi en part també. Aquí, entre la inseguretat i la falta de coratge, triomfa el soroll. L’exacerbació de les fractures condueix la ciutadania als falsos dilemes, a escollir entre bons i dolents en lloc de parlar de com afrontar els problemes. I així trobem un llistat inacabable d’acudits ridículs, en què Ayuso és campiona. O el desestiment dels partits sobiranistes catalans, que, com si no passés res, s’entretenen perllongant les negociacions per formar govern. Resultat de tot plegat: l’univers polític com una superestructura cada cop més allunyada de la realitat, que no fa més que tensar-la quan el que tocaria és el contrari, és a dir, estar amb la ciutadania, debatre les condicions perquè la vida de tots millori.

No m’estranya que paraules com aquestes d’Íñigo Errejón rebentin les xarxes: “Quan parlem de la desigualtat sembla que es parla en abstracte i la desigualtat en la vida és el temps. És si quan tornes a casa tens temps per fer deures amb el teu fill o no. És si trigues mitja hora de la feina a casa o una hora i mitja perquè les carreteres del sud estan embussades. La desigualtat és si un dia tens angoixa per un mal de genoll i tens diners per pagar-te l’assegurança privada o has d’esperar vuit mesos perquè t’atenguin”. És tan rar que la política sigui capaç de parlar de la vida que sorprèn.