El tecnofeudalisme i la guerra
Occident està en peu de guerra. El govern alemany treballa en una aplicació que ajuda la gent a localitzar el seu búnquer més proper. A Suècia es va publicar un pamflet de 32 pàgines titulatSi la crisi o la guerra arriben, i un altre de similar s'ha descarregat innombrables vegades a Finlàndia. Diaris venerables publiquen escenaris de jocs de guerra en què Rússia, amb el suport de la Xina, envaeix les illes àrtiques de Noruega.
A la Unió Europea, alts funcionaris sostenen que la clau per desbloquejar el nivell crònicament baix d'inversió d'Europa és la indústria armamentística. El president dels Estats Units, Donald Trump, parla com de passada d'apoderar-se de Groenlàndia i del canal de Panamà. Per si no n'hi hagués prou, s'acosta una tempesta sobre Taiwan, les Filipines i el mar de la Xina Meridional.
Trump i els seus adversaris polítics discrepen en gairebé tot. Però en el que sí que estan d'acord és que els Estats Units estan atrapats en el que Graham Allison, de Harvard, anomena la trampa de Tucídides: el destí d'un poder hegemònic enfrontat a una potència emergent, la Xina. Mentrestant, Occident corre el risc de caure en el parany d'Èdip: exacerbar una crisi amb accions destinades a evitar-la –igual que Èdip, que va acabar matant Laios, el seu pare, només perquè Laios va prendre mesures dures destinades a frustrar la profecia dèlfica que deia que seria assassinat pel seu fill–. Qualsevol d'aquestes trampes podria desencadenar una guerra catastròfica.
Mentrestant, estem cada vegada més dominats pel capital al núvol –una nova forma de capital que consisteix en màquines connectades en xarxa que executen algoritmes als quals entrenem perquè ens coneguin prou per alterar el que volem i després vendre'ns-ho al marge del mercat real–. A diferència dels motors dièsel i els robots industrials, que són mitjans de producció manufacturats, el capital al núvol produeix una enorme capacitat de modificar el nostre comportament, atorgant un poder sense precedents als seus propietaris –els nostres amos tecnofeudals–. Això reforça les trampes de Tucídides i Èdip de quatre maneres diferents.
En primer lloc, especialment quan s'hi afegeixen capacitats d'intel·ligència artificial, el capital al núvol redueix la dificultat per al desplegament d'armes de destrucció massiva (selectives). Enviar un eixam de microdrons equipats amb reconeixement facial d'intel·ligència artificial per eliminar objectius predeterminats de manera autònoma a zones urbanes és molt més barat que desplegar bombarders pesants. També és més fàcil per als presidents i els primers ministres reunir la convicció moral per donar aquesta ordre. Per això la capitalització d'una empresa de capital intensiu al núvol com Palantir ha superat la d'un gegant com Lockheed Martin.
En segon lloc, per obtenir els màxims ingressos, el capital al núvol que alimenta les nostres xarxes socials està optimitzat per maximitzar la participació, un objectiu que s'aconsegueix més fàcilment si ens enfadem, ens encenem i ens insultem els uns als altres. L'enverinament dels debats públics que resulta d'aquest model de negoci erosiona les institucions democràtiques que fins ara tenien una certa capacitat per posar fre als nostres polítics i generals més bel·licosos.
En tercer lloc, el capital al núvol ha debilitat Europa fins al punt que ja no pot exercir el paper moderador que va tenir durant la Guerra Freda. Això és així perquè la major part del capital al núvol es concentra als Estats Units i la Xina. Com que les altes concentracions de capital al núvol s'han convertit en un requisit previ per a un poder econòmic i polític substancial, Europa ha caigut en una relativa irrellevància.
En quart lloc, a la Xina, el capital al núvol ha generat un veritable desafiament al quasimonopoli nord-americà del sistema internacional de pagaments, que històricament ha donat als governs dels Estats Units la llibertat de sancionar qualsevol país o persona que vulgui. Això és molt més significatiu que qualsevol animositat dins dels Estats Units causada per l'aparició de DeepSeek, l'empresa xinesa d'IA, l'oferta més recent de la qual va provocar pèrdues d'1 bilió de dòlars als mercats borsaris nord-americans.
El principal repte que planteja la Xina deriva d'una profunda asimetria respecte dels Estats Units que no té res a veure amb la tecnologia: Wall Street tracta Silicon Valley com un potencial usurpador dels seus ingressos financers, una pugna en què pot comptar amb el suport de la Reserva Federal. Per contra, a la Xina, el sector financer, el banc central i les empreses tecnològiques més grans treballen a l'uníson, donant lloc a un sistema de pagaments digitals publicoprivat, sense fissures i d'ús gratuït que Occident no pot igualar.
El sistema de pagaments xinès, encara que actualment s'assembli a una autopista refulgent i de diversos carrils que pocs estrangers fan servir, suposa una seriosa amenaça a llarg termini per al monopoli mundial del sistema de pagaments en dòlars, i ofereix al govern xinès i als seus aliats un alleujament davant del temor a les sancions nord-americanes. En un cicle interminable de reforç negatiu, això alimenta l'afany dels Estats Units per exercir una política de mà dura amb la Xina.
Es respira més la guerra que la pau, aquests dies. Això reflecteix no només la prominència de les trampes estratègiques que comentàvem, sinó també l'auge del poder tecnofeudal, que ens està conduint cap a elles.
Copyright Project Syndicate