Tant de bo
Aquesta setmana l’encetàrem amb la inauguració de l’autopista de Llucmajor a Campos. Antoni Janer ens regalava l’article 'Els primers antiautopistes' fent memòria dels inicis de la lluita contra aquests tipus de projectes viaris ja el 1978.
El record i tenir present aquella reivindicació ens duu a pensar que les coses no han canviat tant com haurien d’haver canviat si s’hagués fet cas, ja en el seu moment, en una reivindicació que qüestionava a quins interessos responia la construcció d’aquelles infraestructures i quin model territorial, econòmic i social es pretenia consolidar amb la seva construcció. 43 anys després s’inaugura una autopista que respon a un model que, increïblement, no s’ha estat qüestionat des de llavors. Un model que segueix responent a una lògica expansionista urbanoturística, i que només se centra en la mobilitat vinculada a l’elit del cotxe privat, tot i haver-se demostrat en tots aquests anys (encara més amb l’esclat de la pandèmia) l’errada majúscula que implica enfocar el model econòmic d’un territori sobre dos únics pilars, el turisme i la construcció/especulació (destrucció), i el fracàs rotund i històric de les polítiques de transport públic a l’illa.
El que sí que ha canviat, i no per bé, és el posicionament actiu de la pagesia organitzada, que en aquells moments gairebé acabava d’estrenar un sindicat propi: Unió de Pagesos de Mallorca. Janer en el seu article explica que “El sindicat agrari, format per prop de 1.500 afiliats, també havia sorgit el 1977 amb una forta consciència envers el territori”. Janer parla d’anarcopagesos, i a la fotografia que emmarca l’article, de la manifestació d’antiautopistes el 1978 –l’any en què varen començar les obres de l’autopista Palma-Inca– de l’Arxiu de Joan Torrelló, hi veim la pancarta d’Unió de Pagesos. Una implicació en la defensa del territori, contra les carreteres i per la necessitat de conservar el camp per als usos que li són propis i no per a fragmentar-lo, desvaloritzar-lo (des del punt de vist agrari), llançar-lo a les urpes de l’especulació, artificialitzar-lo, rururbanitzar-lo i pervertint el seu sentit i valor estratègic per un model econòmic diversificat que podria haver-se enfocat a enfortir l’autonomia alimentària responsable com a societat en termes productius.
Avui per contra i per contrast, constatam –en termes generals i en relació amb els grans productors o propietaris de finques agràries– una evolució dels posicionaments de les organitzacions pageses cap al suport de les activitats econòmiques complementàries –en molts casos substitutòries– de l’activitat primària al sòl rústic. En tots aquests anys des d’aquelles primeres reivindicacions hem vist com l’activitat agrària majoritària s’enfocava als cultius intensius per a exportació de grans extensions de terra i amb un ús intensiu de fertilitzants químics. Hem vist com augmentava la pressió urbanística, residencial i turística sobre aquest tipus de sòl. Hem vist com augmentava la rururbanització del camp i en els darrers temps estam veient l’impuls d’activitats econòmiques que, disfressades en molts casos de complementarietat, envaeixen el sòl rústic (bodegues per a saraus, tafones amb restaurants i parcs fotovoltaics). El suport de determinades organitzacions vinculades al sector primari mallorquí a aquest tipus de projectes es vesteix sovint del relat del pagès que intenta subsistir, però acaba, al meu entendre, amagant uns interessos especulatius al sòl rústics dels mateixos propietaris de finques. Defensar la pagesia al futur implica, també al meu entendre, una defensa del territori, del sòl rústic i l’exigència de consideració del sector primari com un sector estratègic –no com a conservador del paisatge– en el marc d’una economia diversificada i centrada en l’impuls d’una política agrària estratègica enfocada a la recuperació de la fertilitat del sòl, l’accés a la terra i l’augment de la sobirania i seguretat alimentària a futur, atenent els reptes que tenim per davant vinculats a canvi climàtic i previsibles escenaris d’incertesa econòmica que no permeten garantir la perdurabilitat del model econòmic que hem conegut (i patit) fins ara a les illes.
Tant de bo ara mateix pagesos, ecologistes i classe treballadora tornassin a enfortir llaços de la lluita en la defensa del territori i contra models econòmics que atempten contra els recursos, la sobirania i els futurs possibles que haurem d’afrontar, ara mateix, sense cap garantia.
