Els sufís de sa Pobla. “Una presència discreta”

A trenc d’alba les primeres ombres arriben a la placeta del Tren. Tenen fred i son, ho diuen les seves cares, el seu caminar és lent. Cerquen un pedrís per seure o de dret en dret, esperen. A l’esquerra, els amazics del Rift, i a la dreta, la gent del Senegal. Tots esperen trobar un jornal a Marjal o a un jardí a la badia. Treballar per unes monedes que estrenyeran amb les mans erosionades pel desert. A cuanto la hora? s’escolta més enllà. Per estalviar baralles per un rosegó de pa, es repartiren l’espai. Quasi sempre els que venen a la placeta són els més novells, els que acaben d’arribar. No parlen, no entenen; diuen que sí a quasi tot, no es queixen. Tenen una lluïssor a la mirada, el cor batega al seu futur incert, mentre en silenci pensen en la seva gent, aquella que han deixat a la casa dels pares.

“Per collir olives m’estim més els senegalesos”, diu l’home que cerca. No fumen, no beuen i no xerren. “No tots són iguals”, diu una altra veu. “Els de Dakar fumen i beuen, els altres no”. Qui són els ‘altres’?

En Saliou va arribar a sa Pobla al principi del 2011. Llavors era un jove alt i prim, fadrí i senegalès, però per damunt de tot era sufí. Aquest fet de ser sufí em va sorprendre, i molt. Desconeixia que la mística de l’Islam, “aquells que cerquen el millor camí de tornada”, havia baixat i arrelat fins al cor de l’Àfrica Subsahariana. Com podien conviure, la terra seca i aspra africana amb els que saben que estam al món només per estar a ‘prova’.Vaig conèixer en Saliou els matins freds a la placeta del Tren, quan venia a repartir te calent i galetes als seus, per fer més suportable l’espera i treure la gelor del cos. Amb ell vaig saber i aprendre que el sufismehavia arribat a sa Pobla. Amb els anys, una petita comunitat sufí, els de la ciutat sagrada de Touba, s’ha anat consolidant de manera modèlica i conviu amb els altres musulmans i seguidors del profeta Muhammad, aquells que acusen en veu baixa els sufís d’apartar-se de la veritat de l’Islam, i de seguir camins massa ascètics que beuen de totes les fonts possibles, fins i tot de més enllà de l’Alcorà. De cop i volta, a sa Pobla tinguérem dues mesquites i dos imams. Cadascuna amb sensibilitats i matisos ben diferenciats. Amb l’arribada de Saliou, del sufisme a sa Pobla, començaren les pregàries dels diumenges capvespre a les golfes del carrer del Lledoner. De llavors ençà, cap senegalès es va quedar sense un plat de calent o una manta per dormir a cobro. Els vespres ja no va córrer pels carrers l’alcohol o la marihuana. El treball va convertir-se en una pràctica espiritual. La pràctica de la no-violència els donava una autoritat moral indiscutible. 

Teníem al davant els seguidors del mestre i xeic Ahmadou Bamba (1853-1927), el fundador de la tariqa Muridiyya, el pare de la ciutat de Touba. Bamba va reinterpretar el sufisme, l’espiritualitat africana dins un context wòlof i de lluita colonial. Aconseguí connectar les societats agrícoles amb la resistència no violenta i els ajudà a trobar la força del seu esperit mitjançant el Khidma i els lligams filials. Amb un llenguatge planer i senzill –Bamba– els va parlar directament al cos, a la memòria, al ritme. No separava el sagrat de la vida quotidiana i posà l’accent en l’experiència, no en l’abstracció. Tanmateix, els wòlof ja entenien la comunitat com a una extensió del jo i que la saviesa viscuda era més valorada que el discurs. Aquella gent, la nostra d’ara, no viuen el sufisme com un estrany, sinó com una llengua nova per dir coses ja intuïdes.

Els sufís Muridis de Touba vingueren a Mallorca i a sa Pobla en particular, quan la Unió Europea, ‘els de Brussel·les’, els homes grisos sense rostre, varen decidir no comprar més tomàtigues ni cacauets al Senegal, que eren precisament els productes estrella de les seves exportacions. A partir de l’any 2000, els buròcrates de corbata negra donaren un tracte preferent a les tomàtigues i els cacauets del Marroc. Aquest canvi comercial va empènyer milers de joves a embarcar-se dins caiucsi cercar les costes de les Canàries. Molts no aconseguirien arribar a la riba i perderen la vida a la mar. Els pagesos no entenen de polítiques agràries, tan sols saben que han d’alimentar els fills i la família. Superaren, i encara ara ho fan, les ones immenses de l’oceà per no morir de fam a la seva terra. 

En Saliou diu que el camí interior cap a Al·là, cap a Déu, no és fàcil, i que per trobar-lo ens cal molt d’amor, estimació i constància. Parlar d’aquests temes em fa reflexionar sobre les similituds dels sufís amb el nostre Ramon Llull i les seves ensenyances de com arribar a l’Amat. Probablement, Llull va conèixer les obres escrites del mestre sufí Ibn al-Arabí, nascut a Múrcia i d’altres sufís coetanis. En la seva època, el sufisme era ben viu i corria de boca en boca. Potser m’equivoqui, però pens que tant en el sufisme com en el pensament de Llull, a Déu no s’hi arriba per la por ni per les immediateses, sinó trescant un camí llarg, amb disciplina i constància. El que s’aprèn no queda només al cap: es veu en com es viu, en com es treballa, en com s’aguanta. Ramon Llull parlà d’un Amic que cercava l’Amat sense acabar d’arribar-hi mai; els sufís ho han dit d’altres maneres.

Amb el temps, en Saliou es va casar i després va tenir tres fills; també va trobar una feina a un hotel de la badia. Les reunions de la petita comunitat sufí de sa Pobla són més difícils avui en dia. Això sí, cada any ens conviden a la festa del Magdal, la que recorda el mestre Bamba. També hem deixat de parlar de Déu, en Saliou diu que ara toca fer bé la feina i ser discret. I és que “hi ha tants camins que condueixen vers Déu com fills d’Adam”.