07/04/2022

Molt soroll per no res

3 min
Docents durant el primer dia de vaga per l'Ensenyament d'aquest març

L’escola pública ha viscut un mes de març convuls per les cinc jornades de vaga que van convocar els sindicats en el moment en què el conseller d’Educació va anunciar que l’inici del curs vinent s’avançaria una setmana. La mesura va tenir el rebuig frontal dels representants dels treballadors, que van considerar-la inacceptable i van advertir que la combatrien amb mobilitzacions i vagues. Poc després, davant l’evidència que aturar l’escola pública per això no era entès per la immensa majoria de les famílies ni per una part dels docents, es van afanyar a vestir les protestes amb una llista de reivindicacions de tota mena.

Ha passat el mes de març i, amb un èxit desigual, s’han succeït les jornades de vaga i n'hem percebut el soroll, però és molt complicat saber què és exactament allò que ha motivat les protestes. Entre les demandes, sens dubte legítimes, s’han barrejat aspectes relacionats amb els drets laborals amb qüestions de política educativa. No cal dir que en el primer dels aspectes, els sindicats són els que han de prendre el protagonisme perquè tenen com a funció intrínseca la defensa dels drets i les condicions laborals dels docents, però ja és més discutible que en allò que afecta la política educativa s’erigeixin en els interlocutors de tota la comunitat educativa.

Com també passa en molts altres sectors, amb el pas del temps els sindicats han volgut prendre protagonisme a altres agents socials o han volgut substituir altres formes de participació i interlocució entre les administracions i els ciutadans. No cal dir que les organitzacions sindicals fan bé de posicionar-se en tots els aspectes que considerin convenients, però tampoc és discutible que la seva funció principal té a veure amb la defensa dels drets dels treballadors. Definir la política educativa, la política sanitària o la política de seguretat no correspon als sindicats, sinó als partits polítics, als Parlaments i als governs.

En el conflicte amb el departament d’Educació fa la impressió que totes aquestes demandes han quedat confoses entre si i, de vegades, darrere de demandes relacionades amb la política educativa en realitat hi havia demandes de caràcter estrictament laboral. Per això, després d’un mes de mobilitzacions, a la majoria de ciutadans ens costa molt saber per què s’han fet aquests dies de vaga, perquè no ha estat fàcil entendre les reivindicacions. I demanar la dimissió del conseller d’Educació és una qüestió que forma part del paisatge. De fet, no hi deu haver hagut cap legislatura en què això no hagi passat en més d’una ocasió, fins al punt que sembla una finalitat en si mateixa. Potser això explica que els sindicats no hagin assistit a les cinc darreres reunions de negociació a les quals estaven convocats.

Quan es debat sobre les condicions laborals dels mestres, sovint es produeix una mena de partit de tenis entre els que defensen que se’ls sotmet a una exigència desmesurada i els que consideren que tenen unes condicions de privilegi. En aquest debat, més enllà de les percepcions que pugui tenir cadascú, seria molt desitjable posar-hi dades per poder entendre quina és la realitat exacta perquè, sense això, tothom utilitza els tòpics a conveniència.

No tinc la impressió que després de les vagues viscudes aquest mes de març l’escola pública catalana estigui en una millor situació. Abans que comencés tota aquesta moguda ja s’havien fet públiques algunes mesures que poden ser efectives per millorar la qualitat educativa. Una de les més destacades és la reducció del nombre d’alumnes per aula, que a primer curs d’educació infantil serà d’un màxim de 20 alumnes. I també s’ha concretat l’extensió de la gratuïtat de l’escolarització dels alumnes de 2 a 3 anys, la qual cosa ha de ser un factor que contribueixi a reduir desigualtats. 

En ple període de preinscripció escolar per al curs que ve, tot el soroll que s’ha produït segur que no ha ajudat gens l’escola pública, cosa que comprensiblement han aprofitat les concertades per explicar els seus projectes a les famílies, i això que les condicions laborals dels seus mestres i professors no són pas més favorables que les de la pública.

Ja sé que aquest article no agradarà a tothom. Em conformo que els que el critiquin ho facin, potser amb raó, després d’haver-lo llegit. En tot cas, és la meva opinió, tan respectable com la contrària, però l’escola i l’educació em semblen massa importants per fer-les servir de munició política i tinc la sensació que amb el desgavell del mes de març hi ha perdut tothom. Qui més, els alumnes.