"Són els meus fills, ¿a tu què t'importa?"

És probable que ja hagin vist l'últim anunci del ministeri de Drets Socials i Agenda 2030. Hi ha uns pares que, amb cara de pomes agres i to crispat, escenifiquen diverses formes de maltractament verbal i fins i tot físic cap als seus fills. Si fa no fa diuen: són els meus fills i en faig el que vull; a tu què t'importa, doncs? La denúncia és innegablement justa. La violència no és mai recomanable, i la que s'adreça contra els més desvalguts —siguin o no infants— és directament execrable. Si ens quedéssim a la superfície de l'assumpte l'article s'acabaria aquí, però es tracta de gratar una mica a veure què hi trobem davall. 

Comencem per una constatació ben senzilla: la violència contra els infants està contemplada molt nítidament al Codi Penal. L'article 147 hi fa referència, i a l'apartat tercer i cinquè del 148 la pena pot arribar als cinc anys de presó quan es tracti d'un menor que conviu amb el maltractador. El 153 apunta de manera inequívoca a les situacions descrites a l'anunci ("El que por cualquier medio o procedimiento causare a otro menoscabo psíquico o una lesión de menor gravedad de las previstas en el apartado 2 del artículo 147, o golpeare o maltratare de obra a otro sin causarle lesión"). Després arriba la interpretació que en poden fer els jutges, òbviament, però la literalitat del text legal és la que és. Dit això, ¿s'imaginen una campanya que digués, posem per cas, "no robis, que és molt lleig"? ¿O "no segrestis la gent, dropo!" ¿Seria ridícul, oi? Així doncs, quin pot ser el sentit d'advertir sobre una cosa que ja està contemplada penalment? Hi ha, per descomptat, un component de conscienciació i de visibilització d'aquesta forma específica de violència. Però a banda d'això s'insinua, de passada, una línia divisòria entre coses mal fetes en el si de la família que resulten inacceptables i coses que, tot i ser igualment problemàtiques, no mereixen una campanya d'aquest tipus. Ara ja no parlem, doncs, de fets contemplats pel Codi Penal sinó d'actituds que formen part de les variades opcions educatives de cada família. En aquest sentit, el que apareix com a fons escènic de l'anunci —els nens i adolescents que hi surten— no és de cap manera innocu, ans al contrari. Per exemple, hi ha una mare d'expressió severa i enervada que controla la seva filla mentre fa els exercicis de piano. I un pare que, en aparença, fiscalitza el seu fill perquè vol que jugui com Messi. Tot això, certament, ja no surt al Codi Penal (el pare que parla de resoldre les coses a mastegots, en canvi, sí que hi està contemplat). 

Totes aquestes conductes agressives i rígides no porten enlloc, però n'hi ha d'altres que també em semblen lesives per als infants i per al conjunt de la societat, i que formen part de l'altre extrem —perquè resulta que la cosa va d'extrems—. La senyora de l'anunci que vol que sa filla sigui una solista de nivell mundial peti qui peti és un extrem nefast. La senyora o senyor que consenteixen qualsevol desig, qualsevol, del seu fill o filla i que no tenen una mínima actitud restrictiva —responsablement restrictiva, per ser exactes— representen també un altre extrem tant o més nefast que l'anterior. Evitar una actitud que acaba generant petits monstres egòlatres i posteriorment adolescents de cristall incapaços d'entomar la més mínima contrarietat, ¿hauria de formar part d'aquest tipus de campanyes? Ho dic perquè les conseqüències reals d'aquest confortable laisser faire maternal i paternal són tant o més pernicioses que les de la senyoreta Rottenmeier de l'anunci. A mi m'importa, i molt, que un pare o una mare tractin els seus fills amb una rigidesa cruel, però també m'importa que altres pares modelin futurs inadaptats que ni tan sols entenen, ni probablement entendran mai, què és una norma de convivència. Els primers m'avergonyeixen quan es passen amb les regles, i els segons quan es passen amb l'absència total de regles. Sí, la cosa va d'extrems. 

Dit això —i disculpin la interpel·lació—, m'agradaria que, amb la mà al cor, em diguessin quina de les dues tipologies predomina a la Catalunya del 2022. Les últimes vegades que han anat a un restaurant o una terrassa, ¿han vist uns pares i mares que fulminaven cruelment amb la mirada els seus fills, o bé que els permetien molestar la resta de persones sense intervenir en absolut? Només és un exemple entre dotzenes. Tot això no està ni ha d'estar contemplat en cap Codi Penal, per descomptat. En tot cas, no només ens hauria d'importar un dels extrems —el primer—, entre altres coses perquè ara mateix el problema real rau segurament en el segon.