Solstici d’estiu sense distància
A Mallorca fa molt de temps que quan se sent parlar de pressió excessiva no es pensa en pascals, sinó en persones, en moltes persones juntes. Per exemple, aquest cap de setmana de Sant Joan a Ciutadella els visitants podrien triplicar els residents habituals.
La crònica que dies enrere feia del tema n’Ivan Martín a l’ARA Balears anava en una direcció prou interessant. Les companyies de transport aeri i marítim, aquest 2023, havien posat al mercat 70.600 places, un terç més que l’any passat. Una xifra no gaire llunyana del total de l’oferta d’allotjament turístic existent. Aquest augment de la capacitat de transport, en relació amb la de l’any anterior, està fora de qualsevol lògica de mercat i com a valor global podria qualificar-se de brutalitat absoluta. La informació del cronista posava l’accent en el protagonisme dels operadors com a causants del fenomen, no pas en la demanda, que entre els joves sempre respon. Un bon enfocament.
Utilitzem la festa de Sant Joan com a excusa per parlar de la ductilitat del mercat. Els operadors coneixen perfectament la realitat de les Illes, la seva fragilitat i, en aquest cas, el compromís amb ser Reserva de la Biosfera. No obstant això, fan programacions sense tenir en compte cap capacitat de càrrega, llevat de la d’ells mateixos. Seria demanar molt que un directiu d’aquestes empreses tingués memòria en el sentit més freudià, com a part d’un procés narratiu i de vivència. Simplement... money, money. Ara, a l’antic Arenal de Ciutat, a l'àrea batejada de nou com a Palma Beach, hi proliferen els borratxos arribats sense allotjament que dormen al carrer, als voltants dels tarantinians Balneari Sex i Mega 'obert fins a l'alba' Park. Pornografia turística pura.
Quan es va promulgar el decret llei contra el turisme d’excessos aquesta especialitat de turisme de 'cargol sense closca', no sé si anomenar-lo 'turisme llimac', amb prou feines existia. Podria dir-se que és anatema en un país especialista a 'fabricar llits turístics'. Aleshores, quan es va publicar la norma, parlàvem que els operadors que promouen aquest tipus de turisme necessiten col·laboradors locals, de dos tipus: (1) establiments d'allotjament predisposats a la sobreexplotació d'instal·lacions i recursos i (2) un complex lúdic i de serveis amb escassa escrupolositat moral. Posar el visor únicament sobre el consum tampoc era la millor perspectiva.
Fa unes setmanes, algunes veus empresarials, agrupades sota l’epígraf de Palma Beach, advertien que “el turisme de borratxera s'ha apoderat” de la zona. La realitat és que, en un mateix espai, hi conviuen tipus d’oferta diferents. Una dirigida a un client 'més exigent' (res té a veure amb turisme d’elit) i una altra pensada (?) per a un turisme d’'al·luvió', poc remirat, amb pautes de consum 'extrem'. Un mestall explosiu. Una part entra en contradicció directa amb l’altra i el conjunt es degrada. Els empresaris, que se sentien perjudicats per aquest ambient enrarit, demanaven raonablement la intervenció de l'Administració pública, encara que el problema s’hagi generat per una disputa interna del mercat. Prenguin-ne nota.
No ens sortim del tema. Serge Latouche destaca que la publicitat constitueix el segon pressupost mundial, després de l’armament. Una dada suficientment eloqüent per albirar la potència coercitiva i de convenciment del capital. Paral·lelament, podria dir-se que el turisme de masses modern ha expulsat del seu teixit vascular el concepte de remot, en el sentit que tot el que s’entenia com a exòtic adquireix un valor de consum immediat que es recrea a través de la xarxa. Sorgeix una nova dimensió que, més que crear proximitat amb el lloc, simplement consisteix en una manca de distància. Imatges planes. Són, per exemple, les llargues coes de gent per fer-se un selfi al caló del Moro. L’absència de distància se sublima a l’esfera del like obligat: allò important és poder anar al lloc (i demostrar-ho), no la relació amb el lloc.
La memòria del turista es converteix en un inventari que necessita ser ampliat i renovat constantment, per evitar la frustració i ansietat davant la possibilitat d’un temps malgastat. És el motor d’un creixement quantitatiu sense límit aparent, que desafia constantment el medi i la biodiversitat en el seu conjunt. Byung-Chul Han diu que “el règim neoliberal amaga la seva estructura coactiva darrere de la llibertat aparent de l'individu”. Possiblement sigui una puntualització molt oportuna per a aquest moment. Sobre aquest principi els operadors turístics estan incitant a un consum distòpic, paradoxalment encara més depredador del que es coneixia.
No estam parlant de la socialització de la xarxa, sinó de la utilització que en fan les corporacions i el domini que n'exerceixen. No és pas la socialització del turisme el que es produeix, sinó la 'deslocalització' de l'activitat en relació amb l'individu i el medi. Els sentits es transformen en excitació. Al monument d'Stonehenge, al Regne Unit, la festa del solstici d’estiu, abans de la pandèmia, congregava unes 25.000 persones. A Ciutadella, enguany, se n'hi hauran reunit el triple o més. La diferència de magnituds està en la pressió del mercat: les Illes són a l’epicentre de la indústria. Situats en el vòrtex de l’estrativisme més agressiu és una temeritat deixar-ho tot a les seves mans.
El matí després de les eleccions autonòmiques, des del balcó d’una patronal, es va escridar: “Menys intervencionisme ideològic (?)”. Significatiu.